A Catalunya

A Catalunya

01.10.2017

[...]

Ta llengua s’ou , oh Catalunya!, encara
                de Palma a Perpinyà:
oh catalans! encara tenim mare
                que mai se’ns morirà.

Si un estranger posar-te vol cadenes,
                oh Pàtria! Fes un crit,
seran per tu la sang de nostres venes
                i el foc de nostre pit.

Glòria a Ripoll que naix de ses ruïnes,
                sagrari dels temps vells;
mirant passar ses ombres gegantines
                jurem ser dignes d’ells.

Amb la claror de nostra glòria antiga
                daurem l’esdevenir,
lo jorn que es pon la gran albada siga
                del jorn que ha d’eixir.


 

Verdaguer, Jacint. «A Catalunya» dins poesia dispersa, TO IV. Barcelona 2006. Proa. p 175-176.

Comentari

La Llengua com a mare. Màtria

     Ta llengua s’ou, oh Catalunya, encara
                de Palma a Perpinyà:
 oh catalans!, encara tenim mare
               que mai se’ns morirà.

Aquí tenim una altra perla del tresor poètic de Verdaguer: és la setena estrofa de l’himne A Catalunya (TO IV, 175), que evoca la nostra història des dels orígens als Pirineus/Montseny/ Montserrat, amb Jaume Primer/València/Mallorca i encara «les palmes d’Orient».  
L’himne porta el lema llatí Dulcis amor Patriae, que es tradueix en Dolç amor de la Pàtria. O també sense l’article, Dolç amor de Pàtria. A mi m’agrada més així, sense article, perquè així, no només vol dir l’amor que nosaltres sentim per la pàtria, sinó l’amor que ens té la pàtria, que, així, es converteix en màtria.
És, doncs, la llengua la que ens estima amb amor de mare, perquè en som fills. No es tracta, doncs, d’estimar la llengua catalana, sinó de sentir-se’n estimat perquè  ens és mare immortal. Tampoc no és allò de la ˝llengua materna˝, que és la que ens transmet la mare, sinó que alhora és la llengua com a magnitud metaforitzada en mare que ens estima i ens fa sentir l’orgull de ser-ne fills.
És una intuïció de poeta genial: la llengua, en el nostre cas, la llengua catalana, ens és mare que ens  estima. Cap filosofia de la llengua, cap ideologia lingüística no ho ha expressat amb més força: estimem la llengua que ens fa catalans, però resulta que, si l’estimem, és perquè abans ens estima ella i, mare que mai se’ns morirà, ens fa, amb ella, immortals.

                                                                                                                                                                                        Barcelona, 29 de setembre de 2017
Ricard Torrents
Verdaguerista i patró de la Fundació Jacint Verdaguer