Fragment del Discurs de la Font del Desmai

Discurs de la Font del Desmai

01.06.2017

 

Amics meus,

    Hermosa per demés m’ha semblat la ideia d’aplegar-nos sovintet, ara que som en temps de vacança, per a parlar una estona de ses cançons, de sos hèroes, de son passat i de son esdevenidor, i amb sa escalfor fer reviure los assaigs poètics que en no pas tan llunyanes estiuades celebràrem. 

    Mes la ideia de venir-hi a l’ombra d’un desmai la’n trobo tant, d’hermosa.

    En quin sitial millor podrien venir a plorar los fills d’una reina sens corona ni ceptre? Als deixebles del gran poeta que féu llegat de sos dictats a les ànimes tristes, quin altre els en convindria? I nosaltres, petit tany de la tribu del gran Ausias, arrelat tant de poc en la Muntanya, a on podem fer sentir millor nostres sospirs que a la destrenada i caiguda cabellera d’un desmai?...

    Si cap vaga fesomia podem trobar encara en nostre naixent esbart, jo diria que és un rastre de melancolia, que, per a reparar-lo, cal sinó llegir les més conegudes composicions de quiscun de nosaltres; i ens ve de la poesia popular que plena de visa i de sentiment se passeja per nostres camps i vilatges, de nostres passions, i, potser (lo que més bonic fóra), de la sang de nostres venes. Algun de nosaltres, la primera vegada que volgué versejar, fou per a modular i deixar sortir a fora los sospirs que li feien mal, reclosos en lo pit; altrament, si el sentiment no li hagués duit, tindria de fer encara la primera poesia, i de tots vos diré (bé que ja ho haureu reparat) que los més bonics cants són los més tristos, i dels més bonics, les posades més bones, si voleu, són aquelles en què hi ha deixat caure més llàgrimes.
   
    Veritat es que versos de fer riure han sortit també de nostres plomes, però podem dir, amb orgull, que són ben pocs; i el que més afectat hi siga no hi es tant que li raque prendre amb los altres la fresca a l’ombra del desmai, i prendre’l i tot per segell de l’esbart si se’n parlava.
   
    Mes, encara que ens apleguem sota ses branques, no haurem pas per açò de regar amb llàgrimes ses arrels cada dia. Benvingut sia aquell que ho sàpiga fer! Per ma part, li donaria el primer sitial de la rodona, però no compto que haguem vingut nomes que per açò, puix per cap de nosaltres hi sigut tan carregós lo viatge de la visa, que no l’afalagui el record d’alguna dolça reposada, ni és tan musti l’arbre de l’esdevenidor que no en quedi alguna flor o fulla de les garlandes que somia veure-hi penjades.
   
     I aprés, que no és pas tota de dol i de tristesa la inspiració que ens escalfa aquí a l’ombreta.
   
    ¿No és lo remor d’una abundosa font, amics meus, no són les dolces refilades del rossinyol, no són sagrades músiques dels boscs les que es barregen amb los sospirs de nostres arpes i amb elles ressonen per los racons d’aqueixa capelleta de ramalles que ens fa pensar amb les que es veuen lo dia de demà en les placetes dels pobles veïns al passar-hi amb so de músiques i cants la professó de Corpus, d’aqueix santuari de la naturalesa que apar aquí alçat, ensems que per a cantar, per pregar a Déu?
   
    Aguaitau per entre ses enramades pilastres cobertes de fulles i verdor, i veureu amples esplanades de xeixes i forment que, com pèlag d’onades d’or, se gronxen remoroses, i en ses vores al segador que hi rema, al dring de la falç lluenta, cantant una cançó. I en les partions de les esplanades veureu rengleres de pollancres i salzes ramalluts que us deixaran endevinar per on baixen i per on s’escorren tots los rius i rierons de la Plana, i, entre ells, si seguiu amb la vista aquell en què es renten les mans vostres germanes de Vic, vos acompanyarà fins a sos murs, aon s’aturarà un punt vostra ullada vagarosa per a contemplar les torres a qual ombra càreu nàixer, i passàreu ben segurs sens  adonar-vos-en la riallera aubada de la vida.
   
    Jo no obiro pas li campanar del meu poble com vosaltres; però sento a vegades les sagrades veus de les campanes que tocarn a bateig quan badí els ulls a la llum, i que tocaran a morts, si a Déu plau, quan los acluqui; i ja no m’enyoro, ans s’umple, com lo vostre, mon cor d’afalagament i es desperten en ell sons melodiosos.
   
     Aixecau més los ulls i veureu un cèrcol de monts que, estufant ses llargues vestes de verdor, es donen les mans, i com un doble rengle de gegants de conegudes fesomies enrotllen i vetllen esbalaïdors nostra Plana, lo cistell de flors, lo bressolet d’or, penjat entre cel i terra en què plagué a Déu posar-nos a tots per a ésser-hi bressats per mans d’àngels, que tals són encara, gràcies a Déu, i això ho podem dir ben alt en nostre segle, tals són encara, gràcies a Déu, i això ho podem dir ben alt en nostre segle, tals són encara les mares de Muntanya; lo que fa les filles ho siguen també d’ànima, com ja en són de cos, per a veure i parlar amb aqueixes tots los dies, somiar-hi totes les nits, i algun, ditxós d’ell!, per a morir entre sos braços tal vegada. Veureu lo vell Montseny que mig amagant sa blanca testa entre les bromes, com lo gegant de la faula, apar que serva el cel damunt de ses amples espatlles. Veureu l’aspre Puigmal encara més acimat, los turons de Bellmunt, de Gurb i els de Cabrera. I no seran pas tot tristos los records que us faran venir. No, no, que us diran que aprés que cent generacions d’hèroes catalans que es bellugaren i moriren amb glòria a sos peus, de molts segles abans que el gran Otger fes sentir en ses sotalades los crits de llibertat als Nou Barons de la Fama, a fins que l’hèrore muntanyès de l’any 8 li tornà a fer sentir, encara no s’ha refredat gens, encara bull com mai la sang catalana en parlant de llibertat i pàtria.
   
    Sí: amb lo mateix deler amb què cercaren los Barons de la Fama l’ombra de la bandera del primer, nostres avis amb lo trabuc al coll s’aplegaren sota la d’en Manso, i adés amb lo mateix coratge i ardiment seguiren al comte de Reus als camps de l’Àfrica los minyons de la barretina vermella, com era lo mateix lo llenguatge amb què els atiava a la lluita i la sang que cerculava per ses venes.
   
    Vos diran que la nació catalana té les arrels tan fondes com elles en la terra, que viu amb la seva vida, i que, com elles, si ha de morir un dia, no morirà si no amb lo món.
   
    Tot açò us diran, i coses millors encara, a la primera pregunta que els fem des d’ací, los munts i les cingleres de nostra terra.
   
    Però, si quiscun de nosaltres, com un infantó que obre la gàbia a un aucellet presoner, engegam i deixam volar a la seva nostres cors, que ens en contraran allavors, de records, aqueixes clotades i afraus, aqueixos passeigs i torrenteres! Que ens en diran, de coses, la cambra o llogaret en què tot sols parlam amb lo nostre esperit en los capvespres, l’amic fidel o la falaguera nina! Allavors, com per art d’encantament, se’ns obriran les roques per ensenyar-nos per ensenyar-nos sos més amagats secrets i les serres i plans nos obriran los llibres d’or de ses recordances.
   
    Cada fulla de ses arbredes que rodolarà per l’herbei nos mostrarà escrit un somni que ens escapà prenent la fresca o passejant sota de l’ombra, i cada alè d’aire nos en durà un de nou. Allavors, nostres cants encesos en divina inspiració brollaran a dojo vestits d’amor i jovenesa; i al rebre’ls entre melodies d’aucells i fulles i aires regalats, l’harmoniosa volta d’aqueix temple de la naturalesa se mig obrirà tal vegada fent decantar amb balandreig suau los arbres que l’enramen, per a deixar-los passar i espargir-se pels aires espaiosos; i en la terra, nostres avis, si cap perdut ressò va a despertar-los en ses fredoroses tombes, se gojaran, i si altre no, no es donaran vergonya de tenir-nos per néts; i en lo cel, lo gran Déu, del qual l’ull llambregant apar que ens aguaita rioler en lo del sol, beneirà nostres cantates. 

Verdaguer, Jacint. "Discurs de la Font del Desmai" llegit als amics de l'Esbart de Vic el 19 de juny de 1867. Dins L’Aucell del paradís, TO I. Barcelona 2003. Proa. p 397.
Foto: Irene Solà, poeta, a l'acte celebrat a la Font del Desmai amb alumnes de l'Institut Jaume Callís i dirigits per Pep Paré i Pere Tió (juny de 2007). Toni Tort, Fundació Jacint Verdaguer.