Excursions i viatges

01.08.2008

25 d’ agost de 1883

De bon matí pujam a Montcalm. La pujada és dreta i rocosa; casi al cim se troba la font que raja d’una gran congesta. Montcalm, de 3.080 metres d’altura, és planer, per això en diuen la Plana, mentres donen lo nom de pica de Montcalm a un turó molt més baix , mes casi inaccesible, que acaba en punta. Se descobreix part d’Andorra, totes ses muntanyes algunes del Pallars, les innumerables de l’Airejà i les de Cerdanya, i Cadí, Puigmal i Canigó a l’extrem. L’espectacle és trist: roques blanques fereixen la vista per totes bandes, clapejades de congestes més blanques encara; algun estany en lo vessant de les serres, fent impressió los quatre de […] que són a nord-est, penjats l’un sobre l’altre en un baixant de serra. Se veu cara a cara Montareny [ Montarenyo], que en Montgarre anomenen Muntanya de Cerví. La Roja [Roia de Mollàs], que es veu des d’Aulús, també. Eixes últimes, les vegí mellor des del pic d’Estats (3.140m), que està a uns tres quarts d’hora lluny, formant una forca. Des d’allí se veu lo Pallars, especialmente Àreu, que mor als peus de la mateixa serra; los turons d’envers Tor i Setúria.
    Des d’Estats tornàrem a Montcalm i, per la banda del migdia, emprenguérem la baixada. Mitja hora o tres quarts avall atravessàrem una congesta, que seria molt fonda, puix s’hi havia fet una esquerda d’un metre d’ample. Més avall se veu un estany de gran fondària. Des de ses vores nos decatàrem a l’est per un englebat d’heba grossa, que relliscava com un vidre, empesos per la pluja, que ens feia la baixada summament penosa. Unes dues hores i mitja estiguérem baixant de Montcalm a la ribera i, no parant la pluja, nos soplujàrem en una balma de pastors. A les quatre reprenguérem lo camí, veient parar la pluja i asserenar-se el cel per la banda de Tolosa. Seguirem la ribera Soulcén [Solcen], fins a trobar lo camí del port d’Arensal o Negre [Arinsal] que seguéix, fins al cim de la serra, un rieró que baixa en forma de cascada. Mes amunt d’ella se troba una cabana, i des d’allí al cim hi ha encara una pujada de mitja hora.                  Arribàrem al port. Lo guia m’ensenyà , tres o quatre hores més avall, uns conreus, i em digué que vers allí m’havia d’endreçar. Se girà dient-me ‹‹adéu-siau››, i jo, amb la maleta a coll, començo la baixada.
    Sota mateix del port hi ha un planellet. Cerquí per ell rastre de camí i, si n’hi havia, estava completamente esborrat per la calamarça que acabava de caure. Me n’aní cap a ponent, sota el planellet vegí un gran precipici; me dirigí envers llevant i, encara que sense veure viarany enlloc, l’emprenguí costa avall, relliscant, per l’herba mullada i amb perill d’esbarrar-me. La por de caure m’obligà a posar-me a la mà la feixuga maleta, i, arrossegant-la pel rost, o avançant-la de pas en pas , aní baixant la difícil muntanya.
    En això s’acabava de fer fosc. Vegí un gran estany devant meu, i en va cerquí per ses vores cap camí. Tarters perillosos per ací, herba gerda per allà, i la fosca per totes bandes, anant-se fent més negra cada punt. Me semblà que l’estany estava penjat en un gran cingle, d’on era difícil baixar, i reculí, i me dirigí cap a l’oest per una pujada, cercant, per un camí de cabres, que hi veia, millor sortida. Torbí, en efecte, un rastre de camí que m’ajudà a baixar del cingle, desapareixent devant meu.
     La nit era vinguda ja amb tota sa foscor. Jo em trobava sota el cingle, mes en un rost herbós casi tan dret com lo precipici de dalt. Los trossos d’herba relliscanta succeïen als tarters, on era fácil trencar-se una cama, o rocs i géspec barrejats m’oposaven doble entrebanc i perill a la vegada. L’amplor del cel me deia que la vall no era tan escafida com jo temia, i el remor del torrent que murmurava, crescut amb l’aigua i pedra que acabava de caure, me deia que entremig d’ell i el rost hi havia algun espai. Això m’animà, i , de pas en pas palpant amb lo paraigües, a rossegons i a quatre grapes, atrevéssi el pedregam i guanyí la ribera.
    Allí crido, xiulo, aüco, i no em respon sinó el torrent amb sa veu forta i aterradora. Alcí los ulls al cel i em semblà veure parpellejar una estrella entre els feixucs i grossos núvols que s’arrossegaven d’un cim a l’altre. Aquella estrella me féu l’efecte d’un ull que m’aguaitava des d’alla dalt, i em tanquil·litzí. ‹‹Déu te sap aquí››, me diguí a mi mateix, ‹‹i Ell té compte fins de l’insecte que llaura la pols››. Asserenat, me poso en ses divines mans, aconsolat de passar la pluja sota un roc, si calia, d’estar-me de sopar com m’havia estat de dinar, per haver-se’m acabat a mitja matinada les provisions. Lo que no em feia goig era la humitat de l’aire i de la terra, que rajava pertot arreu , i la fredor glacial que despedia la calamarsada, a més de la pròpia de tals altures. Torní a xiular i a aücar, i res: la més completa i freda soledat me rodejava.
   Procurant enfonsar mes mirades en aquelles tenebres palpables, avancí un tirat de pedra, vers on lo torrent roncava més fort, donant-me avis de que ses aigües patien, esqueixades en un horrible precipici. ‹‹Si no trobo el viarany, aquí em calrà fer nit.›› Alço de nou lo cor a Déu, i em poso a dordoiar amunt i avall per la mateixa vora de l’abisme. A la llum de les estrelles, que ja eren algunes, arribo a veure blanquejar a mos peus un caminet que ne baixava atrevit, com una escala de corda d’una teulada. M’hi acosto i provo de baixar-hi, no donant un pas sense fer anar devant lo bastó del paraigües. Arribo a baix i , ho fortuna!, aquell caminet, com una mà misteriosa, m’anà guiant per vora el riu, a través de còrrecs i torrentals que s’hi abocaven, podent-m’hi fer caure a mi una pedra girella que es trabocàs, una ensopegada en un tronc d’arbre, o una relliscada en l’herba fangosa.
    Aixís caminí llarga estona, aixafat i trencades les cames pel pes de la maleta, molestat per la gana, i més per la set, no gosant beura aigua per ser de calamarça i trobar-me molt suat, i, sobretot, travat per la fosca imprenetable. Era la primera vegada que veia aquest país d’Andorra, i no sabia en quina direcció estaven les primeres cases, si hi havia llenyaters en lo bosc, pescadors en lo riu i pastors en la muntanya. Mes, ‹‹avancem››, me dia jo, ‹‹que, ribera avall, quelcom hi ha d’haver››.
    En efecte; tot plegat, sentí més avall lladrar un gos, fent revertir en mon cor l’esperança de trobar un socors. Lo rumor de l’aigua en jornades de set, lo primer cant del rossinyol en la primavera, lo crit de ‹‹terra!›› després de llarga i tempestuosa navegació no foren mai tan dolços per mes orelles com aquell lladruc, que, mellor que no ho haguera fet una veu humana, semblava dir-me ‹‹Vine, viatger extraviat, a esta cabana hospitalaria: si tens set, ací hi ha un vas de llet per beure; si tens fam hi ha un bocí de pa per menjar; si tens fred, ací hi ha foc per escalfar-te; si tens son, ací hi ha un pallús per dormir.›› Açò era ver; de tot hi hagué en la barraca, i lo pa de la taula del rei no em sabria tan bo com aquell pa negre, i no trobaria tan tous com aquell pallús sobre la nua terra los coixins de plom d’oca del més ric Palau.
    L’endemà, 26 d’agost, era diumenge. Me lleví a punta de dia per anar a celebrar la santa missa en Llorts, sufragània d’Ordino. 

 

Verdaguer, Jacint
«25 d'agost» dins  Excursions i Viatges TO I. Barcelona 2003.
Proa. p159-162