Lo Noi de la Mare

01.12.2008

Cançó de Bressol

Mentres Maria bressava i vestia 
son ros i tendre Fillet que no dorm, 
perquè no plore, ni en terra s’enyore, 
dolça li canta dolceta cançó. 
No plores, no Manyaget de la Mare, 
no plores, no, que jo canto d’amor.

Cada gronxada et daré una abraçada, 
cada abraçada, un beset amorós; 
mes rosses trenes seran tes cadenes, 
niu i alcoveta les ales del cor.

Que n’és de bella ta galta en poncella! 
Que en són de dolços tos llavis en flor! 
Són una rosa que els meus han desclosa 
sols per xuclar-ne la mel de l’amor.

Feu-li, orenetes, cançons d’amoretes, 
fes-li música, gentil rossinyol; 
si t’és poc fina ma falda de nina, 
baixen los àngels, del cel un bressol.

Sien ses ales glasser de tes gales, 
sien sos braços coixins de ton cos; 
jo per tots polsos ne tinc de més dolços, 
per embolcar-te les teles del cor. 

Sien ta faixa, si el cel no te’n baixa, 
quatre palletes de sec poliol, 
quatre palletes tot just floridetes 
que et servirien de faixa i llençol.

Guarniu-me’l. àngels, bessau-me’l, arcàngels, 
d’aire bon aire, tot fent-li l’amor,
mística bresca lo cel li servesca 
si en llet de Verge no troba dolçor.

Dels Reis l’estrella claríssima i bella 
n’és baixadeta a posar-se en ton front; 
quan ells te miren, gelosos se’m giren; 
«Quina faldada de perles i flors!»

Totes s’esfloren les flors que t’enyoren, 
feia-les nàixer ton riure tan dolç;
tornen reviure si els tornes a riure, 
mes, ai! sols beuen rosada de plors.

Quan se n’adonen los àngels, entonen 
càntics de festa que es tornen de dol: 
«Amb Tu abans d’hora clareja l’aurora, 
amb Tu abans d’hora s’ha de pondre el sol.»

Mentres Maria el bressava i vestia, 
veu ses manetes creuades al Cor; 
prou l’endevina d’amor la joguina, 
que Fill i Mare barregen sos plors. 
       No plores, no, Manyaguet de la Mare, 
que en la creu dura moriren tots dos.


 

Verdaguer, Jacint
«Lo Noi de la mare» dins Idil·lis i Cants Místics TO  III, Barcelona,2005. Proa. p170-171