Un boig ne fa cent

Un boig ne fa cent

01.10.2019

   La ira és  un vici que mata el judici, diu l'adagi, i diu una veritat con un temple. A mos contraris, si  els falta raó, no els falta talent, i , havent-lo tret i espremut quatre anys seguits, preparant-me emboscades i paranys, no han donat un pas ben donat, perquè estaven posseïts de l'odi, que embriaga com lo vi. Han pogut disposar de tots los medis que es compren amb diners, que són tots lo de la terra, i encara, gràcies a Déu, corro lliure per Barcelona, a on, si han sigut molts a perseguir-me, tant corre un com cent. Han assajat molts plans, cap los ha sortit bé; cada provatura ha sigut coronada amb un fracàs, cada pas amb una ensopegada. 

   Comencem per lo principi que, «a l'enfornar, se fan los pans geperuts», i «no es farien les cases sense fonaments»; aqueixos foren sobre arena i dolents, l'edifici no podia ser gaire bo; s'enganyaren de mig amig creient que jo em deixaria engabiar, senzillament per por de faltar a l'obediència. Ho manava el marquès de Comillas, encastellat amb l'autoritat immensa que donen los diners; però ell tenia tant dret de manar-me, com obligació d'obeir jo, que no he jurada fe al déu de l'or, sinó al Déu del Calvari. Lo restaurador del monestir de Ripoll era l'executor de ses ordes; un parell de parents i un parell d'amics ajudaven a la santa i humanitària empresa, i eren los missatgers i trompeters de la fausta nova de ma suposada malaltia, que era repetida, i no sé si diga cantada a cors, per los addictes, que mai ne falten allà on hi ha diners. La nova anava creixent entre els de la corda, que s'esforçaven per fer-la popular, refiats de poder exclamar, d'un dia a l'altre, Vox populi, vox Dei.

¿Me trobaria ja, abans de gaire, en aquella ermita tot sol en ma creència de que no havia perdut l'oremus? Horrible situació, la meva! Tenia tots los camins presos i totes les portes de sortida tancades, i estava sens un cèntim, circumstància molt desfavorable per obrir-se'n.

    Jo no era indòcil ni desobeient; tal vegada era massa cegament dòcil i obedient, per lo temps i la gent que corre; puix arribaren a creure que podien pendre'm per joguina i que, com lo blat en l'era, podien frenar-me ençà i enllà amb una forca de ventar. L'excessiva condescendència que tenia amb mos amics fou atribuïda a falta de voluntat. Això els féu creure que em deixaria tancar en l'hospici, com un anyell en l'escorxador, sense dir ni una paraula.

    Jo no la diguí, però, quan pensaven tenir lo peix dintre el cove, n'estava més de cent hores lluny, parlant per última vegada amb lo principal autor de ma desgràcia. Mentres ells se devien dir, entre Vic i la Gleva, «verament no es pot dir blat que no sia al sac i encara ben lligat», jo deia, posant-hi muntanyes entremig, «dels que fugen, alguns n'escapen».

    Tornant de Madrid, me quedí a Barcelona mirant cap a Vic des d'ací, com un canari escapadís d'aquelles terres, que des d'un arbre contempla la gàbia de joncs que li estava reservada; com un pres escapat que mira des del carrer la seva presó i exclama, agraint a Déu sa llibertat: «Val més comptar les estrelles que les bigues!»

    No eren pas tan filosòfics los pensaments de mos engabiadors; «l'agraviat mai dorm». Llur situació era grave i podia agravar-se més encara: abans que el públic s'adonàs de ses intencions, calia posar-hi un pedàs mes desgraciadament lo pedaç fou mal cosit i la medicina fou pitjor que el mal.
   
Per agafar lo canari fugitiu, discorreren un colp de teles com mai l'haja donat cap aucellaire, encarregant l'execució a don Daniel Freixa, mestre consumat en l'art de portar aucells fugitius a  la gàbia. La luxosa carretel·la descoberta (perquè ningú ho vegés) que amb dos inspector de policia m'esperava a la porta per dur-me a l'estació, me recordà a El alcalde de Zalamea , que «ahorcaba con muchísimo respeto». Mes, com «quan Déu no vol, los sants no poden», a pesar de l'ordre del governador que duia a la cartera i de les indulgències que tindria concedides per la captura, no em pogué arrancar de la casa. Si aqueix colp de filat hagués sortit bé, jo hauria caigut en lo manicomi, com una pedra dintre un pou, i no sé si hauria cantat mai més gall ni galllina. Sortint-los tan al revés, la gent que no està encegada per l'or ni la hipocresia començà de veure en aqueix assumpto les orelles del llop, si no una mania encervellada en los capdansers que el dirigien .

                                                                                    [14 de novembre de 1897]

Verdaguer, Jacint. «Un boig ne fa cent» dins En Defensa pròpia. A cura de Lluïsa Plans. Eumo editorial /Societat Verdaguer/Universitat de Vic, 2017. Pàg. 301-303