Virolai

01.04.2013

Rosa d’abril, Morena de la serra, 
de Montserrat Estel: 
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren 
eixos turons per fer-vos u palau: 
Reina del cel que els serafins baixaren, 
dau-nos abric dins vostre mantell blau. 

Alba naixent d’estrelles coronada, 
Ciutat de Déu que somià David, 
a vostres peus la lluna s’és posada, 
lo sol sos raig vos dóna per vestit. 

Dels catalans sempre sereu Princesa, 
dels espanyols Estrella d’Orient; 
siau pels bons pilar de fortalesa, 
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora 
sens veure mai los cims de Montserrat; 
en terra i mar oïu a qui us implora, 
tornau a Déu los cors que l’han deixat. 

Mística Font de l’aigua de la vida, 
rajau del cel al cor de mon país; 
dons i virtuts deixau-li per florida; 
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís. 

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen, 
ditxós lo cor que s’obre a vostra llum; 
Rosa del cel que els serafins voltegen, 
a ma oració donau vostre perfum. 

Cedre gentil del Líbano corona, 
Arbre d’encens, Palmera de Sion, 
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna 
és Jesucrist, lo Redemptor del món. 

Amb vostre nom comença nostra història 
i és Montserrat lo nostre Sinaí: 
sien per tots l’escala de la Glòria 
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra, 
de Montserrat Estel: 
il·lumineu la catalana terra, 
guiau-nos cap al cel.

Verdaguer, Jacint 
«El Virolai» Extret del llibre Montserrat llegendari, cançons i odes a cura de Maur M. Boix i Ramon Pinyol i Torrents  
Vic: Eumo Editorial 1995 p. 145-146

Comentari

El Virolai, una de les Cançons de Montserrat (1880) que actualment es troba dins el recullMontserrat (1898), arrenca d’una adaptació lliure d’un antic virolai anònim de la segona meitat del segle XIII, que mossèn Cinto va conèixer a través de Collell, que comptava amb la col·laboració de Milà i Fontanals.

[...]

Verdaguer va mantenir alguns epítets marians com rosa, estel, alba, port de salvament, temple... A més del ritme que juga amb versos de quatre i de sis síl·labes, va fantasiejar amb l’etimologia del nom, hi afegí una pàtina de poesia i va impregnar el poema de catalanitat.

El treball aparentment senzill no va ser fàcil com ho demostra el fet que ens hagi arribat l’esborrany d’un manuscrit d’una primera versió que tenia dues estrofes menys i la tonada era:

      
                ​Rosa del cel, florida en eixa serra,
                estel de Montserrat
                il·luminau la catalana terra
                que tant vos ha estimat.

El Virolai es cantà per primera vegada a Montserrat el dia 25 d’abril de 1880 a la tarda, en l’acte de lliurament de premis del Certamen del Mil·lenari en què Verdaguer va ser distingit amb la bandola o llaüt d’or per l’obra Llegenda de Montserrat.

És sens dubte una de les cançons més populars amb lletra de Verdaguer i amb els anys ha desplaçat els Goigs de Nostra Senyora de Montserrat  fets pel mateix poeta, els primers que va escriure mossèn Cinto amb octaves de versos heptasil·làbics, ajustant-se a la forma tradicional.

La música és de Josep Rodoreda, que va ser el guanyador del concurs convocat per la Junta del Mil·lenari de Montserrat per musicar el Virolai , l’any 1880, al qual es presentaren una setantena de melodies.

ORIOL PORTELL I JOAN VILAMALA  Cançoner Verdaguerià
Estudis Verdaguerians. Sèrie La Damunt 
Vic:  Eumogràfic 2000 pag. 42-43