A la Verge

01.06.2020

Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes quina font tan pura sa doctrina!,
quin mirall tan hermós sa consciència!

Se sadollava d'aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font, 
i quan tornava a casa: —De tan savi
—deia a la mare—, n'hi ha cap més al món?—

En sa grossa cadira de baqueta
encara em sembla veure'l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.

La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellíssima, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.

Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans:
—Ameu-la, és mare nostra —apar que ens deia—,
los nois que l'aimen bé són mos germans.—

A sos peus esgranàvem lo rosari,
l'oració de l'arcàngel repetint;
i es tornava l'escola un santuari
on Vós devíeu predicar sovint.

Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dur-vos flors. 
Com no havia de dur-li jo la mia
a l'astre matinal dels meus amors?

En mon roser, ai!, no trobí cap rosa,
sols trobí una poncella a punt d'obrir,
com l'ànima d'un nin que encara closa
guarda per Déu son matinal respir.

Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d'or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d'argent.

Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira al cel;
lo trèvol del color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.

Jo no havia pujat a la boscúria
on riu l'englantiner d'olor suau,
safir caigut entre les neus de Núria,
no havia encara vist lo lliri blau.

No tenia en mon hort la satalia
ni el gessamí tot estrellat de flors;
jo altre jardí en la terra no sabia,
que hermós trobava aquell jardí allavors!

Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d'estam.

Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre:
de tots los rams, fou lo pitjor lo meu.

Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enramar la imatge vostra,
Reina gentil de mon amor primer.

Vegí mes flors als peus dels que passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!

[...]