Dalt de l'ermita

01.10.2020

En lo bell cim d'aquesta aguda serra
on de la Verge m'ha guiat l'estel,
de tots los crims que he vistos en la terra
deixau-me aconhortar mirant lo cel.

Deixau-me arraconar en aquesta illa,
no vull saber què hi passa a baix al món.
En aquest port ma nau ja no perilla,
deixau-me-la arrelar en lo pregon.

La vela de mos somnis és plegada;
los vents de la mentida i vanitat 
ja mai m'arrencaran d'aquesta rada:
massa, bon Déu, a entrar-hi só trigat.

Massa he jugat amb los llebeigs alegres
que em portaven aromes i cançons;
massa he lluitat amb les onades negres
com infantó amb panteres i lleons.

N'he sentides ja tantes de tempestes
d'alè de foc i d'ales d'huracà
sobre mon cap debategar ferestes,
com sobre un tord les ales del milà!

Del mar en los abismes cavernosos,
i en los del cor encara més pregons,
he tingut tants combats esgarrifosos!
he tingut tanta por d'anar a fons!

Oh! Adéu, adéu, mundanes alegries
que omplíreu mes entranyes de tristor;
vagarívols ensomnis i follies,
ja he trobat ací dalt un altre amor.

Un amor que no mor com les poncelles
en la tarda del jorn que les obrí;
un amor que no mor com les estrelles
que són les flors de son real jardí.

[...]
 

Poesia llegida dins l'ermitatge de Sant Segimon, en la vetllada que hi donà La Creu del Montseny
lo vespre abans de l'aplec. [Nota de la primera edició de 1901]

Comentari

FOTO: Mariano Pagès. Sant Miquel dels Barretons. Dins el llibre Estels, Ermites i Esglesioles del Montseny.