Follia Santa

01.04.2012

Un príncep semblava ahir
          i avui és un pobre,
qui a les fleques de Jesús
          va de porta en porta,
dient que per qui la pren
          com per qui la dóna,
la divina caritat
          del cel és penyora.
És un sac lo seu vestit,
          un sac i una corda,
que ha trobada ara tot just,
           i encara d'almoina.
Rumbeja el rústec borràs
           com si fossen joies:
si algú va més pobre que ell,
           ne té gran vergonya
i, com si el restituís,
           son vestit li dóna.
Tot lo que falta als demés 
           a Francesc li sobra.
Desitjant fer reflorir
           la vida apostòlica,
en l'edifici que fa
           de la gran reforma
la pobresa n'ha de ser
           la clau de la volta.
De ser tingut com a boig
           poc o res li importa:
la bogeria dels sants
           és Déu qui la dóna:
qui un ram n'arriba a tenir,
           ha guanyat la joia.
Francesc ha vist que en lo món 
           tot és fumarola
i en les befes i menyspreus
           posa la seva honra.
I els vilipendis i afronts,
          l' insult i la mofa
preu li semblen molt petit
           per comprar la glòria.