La romeguera

01.10.2022

              Una cosa com una soga
              que té unes dents com una lloba.
              Endevinalla

Tot cantant himnes a Déu
       mon camí feia,
quan m’hi surt de trascantó
       la romeguera.
M’aborda com un gos mut
        per fer-me presa,
fa presa de mon vestit
        i me l’esqueixa,
m’esqueixa los peus i tot,
        mes mans ungleja.
Deslligant-me’n jo d’un cap
        d’altre m’enserpa,
i al creure-me’n ja desfet
        caic damunt d’ella.
Sos brots me fan de coixí
        i, ai!, de coberta,
si l’un me clava els unglots,
        l’altre em mossega,
amb mossada de mastí,
        fibló de vespa.
Quan mig nu i cobert de sang
        m’alço de terra,
 dic a l’hipòcrit barzer
        que s’arrossega
per clavar-me un altre cop
        ses dents de fera:
—Qui ets, tu, de mon paradís
        serpassa verda,
llargandaixot de l’infern?
        —Jo só l’enveja.

Comentari

Pere Tió i Puntí, dins Pobresa, pàg 88:
Publicat en la revista La Nova Catalunya, el poema forma part del recull  Espines i flors (ms. 367/7, BC). Es tracta d’una faula en la qual el poeta s’espina en una romeguera que li clava els unglots, convertida en una serpassa que representa l’enveja. Fa pensar en l’article d’En defensa pròpia «La calúmnia», on va tenir «el somni horrorós d’una serp esglaiadora, i agafadissa com una romeguera», que resulta ser la calúmnia. La forma enserpar sembla una troballa lèxica de Verdaguer, no recollida ni al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) ni al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana — que sí que recull, precisament d’aquest poema, la forma augmentativa despectiva «serpassa».