Plus Ultra

01.06.2009

Estello, fai-te clara
car cerque moun camin


Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel 
com espiga en temps de sega, 
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna. 

– Estrelleta- jo li he dit -, 
de la mar cerúlea gemma, 
de les flors de l'alt verger 
seies tu la darrera?

– No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera. 

És sols lo començament, 
lo que prenies per terme. 
L'Univers és infinit, 
pertot acaba i comença
i ençà, enllà, amunt i avall, 
la immensitat és oberta, 
i aon tu veus lo desert 
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit 
són los mons la polsinera, 
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

Verdaguer, Jacint
«Plus Ultra» dins Al Cel  TO IV Barcelona 2006. Proa. p. 492
 

Update cookies preferences