Plus Ultra

01.06.2009

Estello, fai-te clara
car cerque moun camin

Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel 
com espiga en temps de sega, 
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna. 
–Estrelleta- jo li he dit -, 
de la mar cerúlea gemma, 
de les flors de l'alt verger 
series tu la darrera?
–No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera. 
És sols lo començament, 
lo que prenies per terme. 
L'univers és infinit
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall, 
la immensitat és oberta, 
i a on tu veus lo desert 
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit 
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.