El valor etern de la poesia

14.04.2020

Opinió

Folgueroles, 15 d'abril. El verdaguerista Joan Vilamala publica El valor etern de la poesia, un article on descabdella l’origen i l'evolució del poema «Perpetuïnes» i recupera i amplia el vincle entre aquests versos i el clixé de la impremta Altés (1898) propietat del fons de la Casa Museu Verdaguer. L’article veu la llum arran de la publicació de les dues darreres novel·les biogràfiques sobre Verdaguer - Fills de la terra dura, de Daniel Palomeras (Comanegra), i Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls (Edicions de 1984)-, ja que l’autor identifica el pes rellevant que prenen aquests versos ‘eterns’ de «Perpetuïnes» en totes dues novel·les. L'article s'ha publicat també als diaris Regió7 (4/04/2020), El 9NOU (6/04/2020) i Diari Ara (11/04/2020), disponible també aquí.
Les dues novel·les biogràfiques 2020 estan en prèstec a la Bibioteca de la Casa Museu Verdaguer. Consulta el catàleg en línia

 

Joan Vilamala. Jacint Verdaguer, l’any 1893, així que es va instal·lar al santuari de la Gleva va continuar el seu “Dietari de pensaments religiosos”, en general poesies breus de tipus intimista o impressionista (eren temps de Modernisme), relacionades amb la festivitat del calendari, que sortien publicats a “La Veu de Catalunya”. Per a l’endemà de la festa de Tots Sants va compondre, com era d’esperar, aquest poema que parlava de la mort [1] .

Dia 2
Diada de Morts
                           Omnibus una quies

Com cau la fulla
per la tardor
tal se despulla
de sa bellesa
la jovenesa.

Tota hermosura
floreix i mor:
la sepultura
guarda en l’ossera
llur polsinera.

Tanmateix aquests versos (on s’endevina més d’un tòpic literari com ara fugit irreparabile tempus,  vanitas vanitatum o, si voleu, contemptus mundi,  memento mori,  i omnia mors aequat en l’epígraf), Verdaguer els va desestimar i en la versió en format de llibre del poemari Roser de tot l’any (1894) els va canviar pels següents: 

Dia 2
Diada dels morts
                           Omnibus una quies

Fill de la terra dura,
net del no-res,
baixo a la sepultura
pels anys empès.
Mes trobo la baixada
més que feliç,
quan penso que és l'entrada
del Paradís.

Però més encara. Amb un canvi de títol, Perpetuïnes, anys després Mossèn Cinto, com a mostra de condol,  va passar el poema manuscrit al seu amic impressor,  Josep M. Altés,  amb motiu de la mort del seu fill primogènit,  Josep M. Altés i Roig (29.10.1898) de només 15 anys, que el va publicar el setmanari “El Sarrianés” [2] . 

Davant del fet tràgic de la mort del jove,  Verdaguer hi va fer un petit gran canvi (oxímoron) qualificant la mort de cruel baixada feliç i va ser llavors que amb el nou títol va fer ben explícit el valor de perpetuïtat de la literatura. 

Perpetuïnes
                      Omnibus una quies

Fill de la terra dura,
net del no-res,
baixo a la sepultura
pels anys empès.
Mes la cruel baixada
trobo feliç
quan penso que és l'entrada
del Paradís.

Això explica que la impremta Altés fes servir el mateix motllo per al recordatori de la mort de Verdaguer, l’any 1902, probablement per iniciativa de Viada i Lluch, que dirigia “El Sarrianès”  i potser fins i tot amb el vistiplau del poeta. Per què no? (Això dóna per a una escena d’una novel·la) El nou títol reforça prou clarament el valor de perpetuïtat de les paraules del poema. 

Uns cinquanta anys després Isidre Magrinyà, col·leccionista verdaguerià infatigable, va adquirir el motllo que havia pertanyut a la impremta Altés, i el seu net en va fer donació a la Casa Museu. Vegi’s La Falguera. Revista municipal de Folgueroles,  n. 45, p.33. (2016).

Que la poesia per Verdaguer, “àliga superba”, el poeta genial i únic que primer practica sense complexos la renaixença de la llengua catalana, ens redimeix és evident: “és un ocell del cel que fa sovint volades a la terra”  i “ens transporta al paradís”, d’aquí el seu valor d’eternitat, de perpetuïtat. 

Per això qualifica de Perpetuïnes - nom d’una flor [3] que manté el color després de morta - els versos de la «Diada dels morts de Roser de tot l’any quan el retoca l’any 1898; talment un subgènere literari, una floreta que perdurarà en el temps. Com també titula Perpetuïna la breu nota necrològica que l’any 1901 escriu amb motiu de la mort del seu amic, Josep Serra i Campdelacreu, lluitador convençut de l’Esbart de Vic, descobridor i restaurador del Temple Romà [4]. I encara, la crònica de l’enterrament de l’amic nord català Justí Pepratx. Article publicat a “Lo Pensament Català” (5-I-1902) [5] . 

Noti’s, d’altra banda  que l’epígraf del poema Omnibus una quies  “Un [mateix] repòs per a tots”, no és un epígraf bíblic sinó de la literatura pagana: Omnibus una quies [operum, labor omnibus unus, tret de Virgili. Geòrgiques, 4, 184)]

Qui no sap que Verdaguer va cantar missa entre un dolmen i un altar? Tindria res d’estrany que les escenes finals del mite d’Orfeu fossin la font d’inspiració dels darrers versos de La Pomerola?

Així com en la mitologia clàssica el cap d'Orfeu clavat a la seva lira quan arriba a l'illa de Lesbos, encara té la facultat de cantar i el poder musical d'Orfeu no s'esvaeix ni tan sols després de la seva mort, així també la poesia del trobador que torna a la llar (Verdaguer)  perdura, es perpetua, una vegada més.

Penjau lo meu llaüt d’eixa Creu santa
i oint-lo als aires del matí sonar
direu –Deu ser lo trobador que canta
l’eterna primavera al començar. 

No sorprèn, doncs, que la poesia que “vessa una gota de consol en lo cor dels desterrats fills d’Eva”,  faci que el poeta, “fill de la terra dura [6] i nét del no-res [7]” experimenti,  “trobi feliç” “la cruel baixada”, perquè entén, “pensa que la mort és l'entrada del Paradís” o de la Glòria, amb majúscula i amb minúscula on avui trobem perpetuat Verdaguer.

Val a dir que aquestes notes les tenia guardades d’ençà que Eusebi Tolosa i Magriñà,  en nom de la família del col·leccionista que deia que Espanya llinda al nord amb Canigó i al sud amb L’Atlàntida, va fer donació a la Casa Museu Verdaguer del clixé que conté el poema comentat.

M’he decidit però desempolsinar-les en veure que el poema no havia passat per alt a dos bons autors que a començaments d’any, el 2020, han aportat dues novel·les biogràfiques molt interessants sobre el poeta de Folgueroles: Fills de la terra dura, de Daniel Palomeras, que en pren el títol i passa el subjecte al plural, potser per implicar-hi més els lectors, i Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls, que reprodueix el poema en cloure la novel·la, i que  ja en el títol ens insinua el món en què el poeta es va moure, fins i tot en el llit de mort.

I és que, com diu Ricard Torrents hem de rellegir Verdaguer amb ulls actuals; o en color, com diu Àlvar Valls. 

L’hem d’entendre tal com és i com va ser: rebel però fidel a Déu i a si mateix, amic de dretes i esquerres, republicans i regionalistes, clericals i anticlericals... Només així, partint d’una lectura inclusiva, no sectària ni excloent, podrem entendre el primer dels nostres clàssics moderns, que no va deixar indiferent ningú quan, amb motiu de la seva “cruel baixada” però “feliç”, va quedar clar per sempre més que era i és el Poeta del poble. 

Joan Vilamala 
Membre de la Societat Verdaguer
Vicepresident d’Amics de Verdaguer
Patró de la Fundació Verdaguer
 

[1] VERDAGUER J. Totes les obres, vol. IV, Poesia dispersa, p. 187 (2006).

[2] BERNAL C. Roser de tot l'any (p. 440) "2-XI. Títol. Fou publicat a la revista Lo Sarrianès, núm. 201, de 29 d'octubre de 1898, dedicada al jove mort de quinze anys Josep Maria Altés i Roig. Duia per títol «Perpetuïnes»."

[3] Diccionari Alcover-Moll: «Planta amarantàcia de l’espècie Gompherena globosa, de tija pilosa i fulles enteres i oposades, de flors globuloses blanques o purpurines que conserven llur color després de seques».

[4] Vegi’s AUSA, n. 147 (2001).

[5] VERDAGUER J  Totes les obres,  Prosa, vol. I, p.464-466 , Proa (2003).

[6]Gn2, 7:«Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra».

[7] Gn1,2:«La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà...»

 

clixé Impremta Altés 1898
  • Perpetuïnes de Verdaguer