Farigola

01.06.2013

           I

Quan ja de la terra
Jesús se’n volava,
lo cim de la serra
s’enfarigolava.
L’herbeta eixerida,
de sos peus eixida,
de flors s’esmaltà.

Abelleta, vola
per la farigola;
abelleta, vola
pel farigolar.

         II

Amb ses mans mateixes
la Verge en collia;
semblaven-li deixes
del Fill que partia.
Hi troba, en sa ausència,
de Jesús essència;
la seva hi deixà.

Abelleta, vola
per la farigola;
abelleta, vola
pel farigolar.

       III

Des d’aquell sant dia
de l’Ascensió,
tapís de Maria
se diu lo timó.
La terra abrigada
d’eixa empal·liada,
quina festa fa!

Abelleta, vola
per la farigola;
abelleta, vola
pel farigolar.

Dia de l’Ascenció
Verdaguer. Jacint
«Farigola» dins Brins d’Espígol, TO IV Barcelona, 2006. Proa p. 1083-1084

Comentari

Ara que sabem que «la policia no pot anar repartint flors a les manifestacions», segons que ens ha il·lustrat el seu conseller, escau de recordar que és oportú decretar que no calen més flors en aquests dies d’entre maig i juny, si el cim de la serra s’enfarigolava. Per què gastar en floristeria urbana d’hivernacle, quan el farigolaresmalta de flors els herbeis i  la terra tota està abrigada d’eixa empal·liada? Si l’abelleta vola per la farigola; si l’abelleta vola pel farigolar, no cal fer volar altres bales.  

Verdaguer estimava les flors per les seves virtuts curatives, alimentàries i cosmètiques. La farigola era una de les seves preferides.  Li dedicà aquesta poesieta, tan breu i flairosa com un brot de farigola. Com el brot que el pare se’n posava a la boca o a l’orella, com la branqueta que la mare en tirava a les sopes o a un tupí per fer-ne tisana o per estovar un gra de pus. Joan Coromines dedica a la farigola un extens article on documenta l’origen occità del mot i destaca la seva vinculació amb la perfumeria i els aromaters. Entre tanta erudició, però, encara té espai per a recordar les sopes de farigola que de petit menjava sovint a casa seva i que «avui» –hi afegeix–, qual temps que a Pineda de Mar redactava el monumental Diccionari Etimològic, «menjo cada dia».

Els poetes, que també mengen sopes de farigola, el que estimen més són els mots. Carles Riba flipava per «llescar», quan el llegia en Verdaguer en l’escena de l’«Hostal de la Providència», on es trobava 
servit com un rei
per mà de la reina;
ella em dóna el pa,
me’l dóna i me’l llesca.
 

En el mot «llescar», Riba hi trobava l’essència, la substància volàtil i olorosa de la llar catalana.

Verdaguer convivia directament amb les flors, que són la part de la natura més amable, més pròxima, més quotidiana. Els cataclismes oceànics de L’Atlàntida o els pirinencs de Canigó convivien en la seva obra amb elsBrins d’espígol de clavellinera al balcó i d’àlbum de col·leccionista, de florilegi.  

Estava familiaritzat en la vida quotidiana amb l’esclat de les flors, el seu perfum, les seves virtuts medicinals, les seves traïdories al·lucinatòries i verinoses,  la seva simbologia. 

La farigola era una de les flors/plantes preferides del poeta de Folgueroles (Farigoles/Folgueroles). Tant l’estimava, que la joia de tres peces que li dedicà, la va incloure en tres llibres, Roser de tot l’any, dia 3 de juny, on només té dues estrofes amb el títol «L’Ascensió de Nostre Sentor Jesucrist»; a Flors de Maria, on pren el títol La farigola  i a Brins d’espígol, on ordena per l’alfabet les flors que estima més i es reserva el lloc central per a ell, Jacint, la flor del seu nom. 

La farigola, amb el pretext de l’Ascensió de Jesús al cel, o sigui la seva apoteosi o elevació de l’esfera humana a la divina, el poeta, fent-la florir, eleva l’herba, el vegetal més comú i vulgar que es troba arreu i trepitgem sense ni voler, a la categoria de flor. Jesús s’envolava al cel i la terra s’enfarigolava, aquella herbeta es convertia en esmalt, tapís,  empal·liada. 

Però tant com sentia el perfum de la farigola i en sabia les virtuts curatives i culinàries,  Verdaguer tenia un sisè sentit, el de la llengua que li feia percebre el perfum de les paraules. Com el que desprenia la paraulafarigola, amb el seu gust a les sopes i els seus efectes saludables desinflamatoris. La llegenda que recull en la poesia és la de l’ascensió de Jesús al cel, la seva apoteosi, la seva elevació a l’esfera divina.

Molts poetes han percebut l’aroma de la farigola, la farigola comú. Però la percepció de l’aroma que desprèn la farigola de Verdaguer és reservada a poetes capaços de percebre l’aroma de les paraules i el tapís de flors que formen amb els seus versos. Si el cim de la serra s’enfarigolava amb Verdaguer, els cims de la poesia s’enverdaguerien amb poetes com Segimon Serrallonga o Perejaume.

No, no repartiu flors a les manifestacions. 

Ricard Torrents
Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris. Universitat de Vic