Ma cançó

01.10.2013

Jo só un poeta a qui han robat la lira,
        com tornaré a cantar?
Só un aucellet a qui han llevat les ales,
        com tornaré a volar

Cor meu, cor meu, a tu te’n resten altres,
        tu volaràs sens fi,
tu ets una lira de tres àurees cordes,
        tu cantaràs per mi.

Vola cor meu; punteja-les i entona,
       puix totes tres són d’or,
entona una cançó de tres posades
       de Pàtria, Fe i Amor.

Verdaguer, Jacint
«Ma cançó» dins Espines i flors, TO IV Barcelona, 2006 Proa pag. 1311

Comentari

Tres estrofes, tres passos. 1: sóc poeta i volen impedir-ho. 2: cor meu aguanta, no et rendeixis. 3: sigues el que ets, poeta, i canta la teva/meva cançó de tres estrofes.   
Estem, doncs, davant d’una altra poesia de Verdaguer que enganya. Sembla una «poesieta» més de les seves, i no. Tot sovint passa en la seva obra. La senzillesa aparent amaga una fondària de sentit que t’hi perds. 
Verdaguer l’escrivia l’any 1896 sota la més forta pressió que mai hagués aguantat. Havia triomfat amb grans èxits literaris. Havia aconseguit una bona posició econòmica. Formava part  de la classe social alta. De sobte, a cinquanta anys, havia caigut en un fracàs estrepitós. El marquès de Comillas l’havia despatxat amb les acusacions de mal administrador, mal conseller de la marquesa i amic d’exorcistes i marginats. Després d’evadir-se de la Gleva, on el bisbe Morgades el tenia reclòs, el tribunal eclesiàstic de Vic li havia retirat les llicències d’exercir de capellà a tot arreu on anés. Mentre se’l suposava concubí de donya Deseada i un equip de metges el declarava transtornat mental, molts col·legues dels ambients catalanistes i literaris el consideraven acabat com a escriptor. Això era el que li feia més mal.
Mentre, però, lluitava i esperava que s’acabés la persecució, no deixava d’escriure. L’any 1896 vivia com un marginat social, un sense sostre, a la cova ermita dels Penitents de Vallcarca, foragitat de Barcelona. L’any abans havia escrit les cartes a la premsa Un sacerdot perseguit. El seu projecte de vida era ser sacerdot i ser poeta. Ara no el deixaven ser sacerdot. Doncs, seria només poeta. Això no li ho prendrien.
Aquesta poesia condensa el que s’ha anomenat “drama”, “tragèdia”, “persecució”, el “setge” del Verdaguer castigat per un destí que no es mereixia. Però també conté el seu “triomf”, la seva “victòria”. Si a vint anys havia aconseguit triomfar als Jocs Florals tot sol, no essent res més que poeta, ara també triomfaria. Però no, el 1896  presentà al certamen La Pomerola, el seu millor poema de maduresa, on narra la seva vocació de Trobador, de Poeta, quan, enfilat a una pomera en plena floració, sentí una veu que el cridava: –Oh! Tu que neixes Poeta, amunt, amunt! Però els seus suposats amics dels Jocs Florals no sols no li varen premiar La Pomerola, sinó que varen silenciar la seva participació. Quin contrast! On són avui aquells amics? Verdaguer encara hi és.
Ma cançó és una poesia oportuna en aquest mes d’octubre de 2013. Justament el poema La Pomerola, també intitulat Primavera, apareixerà publicat a Verdaguer Edicions, segell editorial que s’estrena amb aquesta obra, la més representativa de l’època del Verdaguer en crisi.  Ma cançón’és un condensat.
El Verdaguer de La Pomerola o de Ma cançó és el Poeta que, aculat a la paret, l’esbotza i s’autoproclama poeta, res més que poeta. Els seus no el reconeixen. Són els masiaires que no reconeixen el vell Trobador quan els pregunta per la pomerola de la seva joventut. Quan se n’adonen ja no els quedarà sinó plantar una creu a la seva tomba perquè el vent, passant entre les cordes del seu llaüt, entoni la cançó immortal, aquesta que més de cent anys després llegim i hi reconeixem el poeta que en tres estrofes sap condensar tota una vida i tota una obra poètica. 
És fins i tot una cançó oportuna ara que esperem que la Via Catalana anirà cap a la plenitud de la cançó. Llegir Verdaguer és sempre estimulant. Com una injecció d’ànim, de poesia.      

Ricard Torrents
President de la Societat Verdaguer i patró de la Fundació Jacint Verdaguer