Nit de Sang (7 de juny 1640)

01.09.2012

[...]
puix pertot arreu ne maten 
los soldats del rei Felip, 
com si el ser de ta nissaga 
fos lo més negre dels crims. 

De tants fills com alletares, 
un sol n'hi ha de ben vist, 
només un que aidar-te puga 
i és ton més dolent botxí. 

Comte de Santa Coloma, 
malviatge qui et parí!, 
Que tants llamps caiguen en terra 
i que, de tants, cap te fir! 

Lo dia que vares nàixer 
fou un dia maleït, 
més li valdria a ta pàtria 
que hagués nat un escorpí; 

A la pobra de ta dida 
devies rosegar el pit, 
perquè llet malaguanyada!  
te donà en lloc de verí; 

perquè al veure't a la terra 
no te'n tragué de seguit, 
pel camí mateix dels àngels 
enviant-te al paradís; 

Que no hagués avui de fer-ho 
la terra que t'engrandí,
no creient que per la paga 
l'endogalesses aixís. 

Tu, de sos braços de mare 
n'has vist arrencar sos fills, 
empenyent-los terra enfora 
pel gust de veure'ls morir, 

mentres tropes forasteres 
en sos braços feien niu, 
fent serralls d'aqueixes viles, 
d'aqueixos camps cementirs. 

Prou sentires tu ses queixes, 
prou sos gemecs has sentit, 
prou l'has vista emmanillada 
com un lladre de camins,

mes, com un bord, no coneixes 
de ta mare los sospirs 
i podent bé deslligar-la 
vas estrenyent lo cordill. 

Tu has vist formar sa corona, 
corona de joncs marins, 
son ceptre d'or una canya 
amb què la vas percudint. 

Veus que sa creu és feixuga 
i altres creus li has afegit; 
té set, i amb fel i vinagre 
cremes sos llavis sovint. 

Si mai t'ensenya les nafres, 
gires la cara i te'n rius, 
si amb unglots de cuca fera 
no les hi acabes d'obrir. 

En Serra ens engrillonares, 
en Vergós i en Tamarit, 
i, a haver-t'hi vist amb coratge, 
hauries mort a en Clarís. 

Mes prou ja de malifetes, 
avui arribes al cim,
la que temps ha botxineges 
vol acabar esta nit. 

Del càstig, poc se li'n dóna, 
ja el rep així com aixís;
almenys per donar-li càstig 
no seran tants los botxins. 

Ja s'ou en lo carrer Ample 
com un salvatge alarit 
la trompa que als muntanyesos 
fa posar la falç als dits. 

Ja la branden verinosos 
i al seu tan feréstec dring,  
los caps rodolen per terra 
un o dos a cada pic. 

Ai!, la sang és tan ardenta 
que embriaga com lo vi, 
als qui en beuen una gota 
no els sadolla pas un riu. 

Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns, 
pels racons de les botigues 
dents i queixals fent cruixir. 

«Via fora!Via fora!» 
criden, los tallants garfint, 
i cercant per esmolar-los 
colls i braços enemics. 

«Via fora! Via fora!»
veu més alta los ho diu, 
puix, nang, nang, lo coure s'alça, 
en l'alt campanar del Pi. 

Les portes cauen per terra, 
sagnen cadires i llits; 
qui dorm, mai més es deixonda,
qui no dorm, ja el fan dormir. 

Precs i llàgrimes no hi valen, 
no hi valen gemecs ni crits, 
que allà van més quimerosos 
a on ouen més sospirs. 

La raó és la de l'espasa, 
la llei és la del desig; 
si aixís ho fan, los qui moren 
los ho ensenyaren aixís. 

Allà hi ha els d'en Santacília, 
los d'en Roc Guinart ací; 
menys que sos ulls guspireja 
la teia que lluu en sos dits. 

Los diputats en lliteres 
de les pletes van al mig 
i al seu davant, dalt de perxes, 
los caps de sos enemics. 

Massa forta és la revenja, 
segadors barcelonins, 
massa forta que és estada 
puix de blat no en queda un bri. 

Sols queda el dolent del Comte, 
mes cal que estiga amanit; 
per beure sang de la seva 
avui se deixarà el vi. 

Ja al bell davant de sa casa 
fan un crit de «Via endins !»
rues d'hòmes i de feres 
en infernal remolí. 

Lesportes que eren barrades 
per terra van a bocins, 
i escala amunt se rebaten 
a tall de mals esperits. 

Per tots los racons lo cerquen, 
verinosos escorpins, 
que ratllarien lo ferro 
si de ferro se cobrís. 

No deixen pedra per moure 
ni moble per migpartir; 
la destral feixuga arriba 
allà on no arriba l'enginy. 

Mes si entrant-hi renegaven, 
bé reneguen més sortint, 
havent desbotat la gàbia 
i essent el pardal fugit. 

I encenent amb la greu nova 
les pletes del passadís, 
a fora el mur se rebaten 
per on diuen que ha sortit. 

A cents, a cents se n'hi aboquen 
i ja hi són a cents i a mils 
brandant altres tantes eines 
per colgar-les en son pit. 

Los uns al portal se queden 
per visurar al qui n'ix, 
altres pels camps s'esgarrien 
que fosquegen com los llimbs. 

Los qui pels camps s'esgarrien 
lo cerquen a l'endeví; 
mes, com llambreguen de gana, 
més enllanet ja l'han vist. 

Sis a prop se n'hi ensopeguen, 
plegats al punt són allí; 
sis eines de tall portaven, 
les hi enfonsen totes sis. 

De Sant Bertran en les hortes, 
part d'avall de Montjuïc, 
damunt d'un pilot de pedres 
s'aixeca una creu de pi. 

Anau-hi, fills de muntanya, 
anau-hi, barcelonins, 
a resar un parenostre 
per qui fou nostre botxí

                          Riudeperes, 1866 

Verdaguer, Jacint
« Nit de sang» dins Pàtria. TO III Barcelona, 2005 pag. 643-649

Fem servir cookies pròpies i de tercers per analitzar els nostres serveis i mostrar-te publicitat relacionada amb les teves preferències sobre la base d'un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació (per exemple, pàgines visitades): en pots obtenir més informació i configurar les teves preferències AQUÍ