Plor de la tórtora

01.04.2014

Lo rossinyolet s'és mort,
tres dies ha que no canta;
jo d'ací me'n tinc d'anar,
que l'enyorament m'hi mata.

CANÇó POPULAR

Vora, voreta el riu
me n'he guarnit un niu, 
que el sol hi toca;
lo cobrecel n'és d'or,
veniu, somnis d'amor,
bressau-m'hi a l'ombra.

Qui em fa de cobrecel
n'és d'un Colom del cel  
l'aleta hermosa;
que hi fa de bon estar
si es posa a refilar
místiques trobes!

També n'hi refilí
darrere el cant diví
de brosta en brosta:
l'Aucell ara no hi és:
corrandes que hi he après
les canto sola.

Mes, ai!, no hi canto, no;
com cantaria jo
si el cor s'enyora?
n'enyora el bes suau
d'aquell Amor d'ull blau
i cella rossa.

Refile el rossinyol.
refile al raig de sol
que a mi no em cova;
de que no  em cova mai 
m'estic sota el desmai,
plora que  plora!

Abelles , que hi veniu,
fugiu d'ací fugiu;
la flor n'és fora;
cercau jardins del cel,
que al món ja no hi ha mel
que us sia dolça.

Los papallons se'n van,
que no hi llambreguen tant
lliris i roses;
los papallons se'n van 
mai més hi tornaran
puix Ell no hi torna.

Adéu abril i maig.
també d'ací me'n vaig,
que hivern s'acosta;
aucells i flors, adéu!,
quan a alegrar em torneu 
ja seré morta.

L'aucell refilarà,
la flors reflorirà
sobre ma fossa;
sols m'aconhorta a mi 
que a refilar i florir
seré a la Glòria.

Allí amb mon dolç Amor,
abella sobre flor, 
gosa que gosa,
n'endolciré feliç.
amb cants del paradís
ma veu de tórtora. 

Oh, verges, que hi rieu
amb qui ferí el cor meu
d'amor tan dolça;
dieu-li que al verger
qui tant cantà i rigué,
sospira i plora.

Dieu-me-li que al niu
de vora vora el riu
ja el sol hi toca;
mes ai! , no hi fa claror;
des que no hi tinc l'Amor
sempre és nit fosca!

Vora el Ter, 1872
[Idil·lis i cants místics]

Verdaguer, Jacint
«Plor de la tórtora»  dins Què diuen els ocells. Proses i poesies.  Estudis Verdaguerians Sèrie La Damunt. Amics de Verdaguer/ Casa Museu Verdaguer  Eumogràfic 2003.  p. 226-227

Comentari

Verdaguer trobaria en els ocells, en els seus cants i plomatges, en els seus costums i les seves peculiaritats, un dels motius poètics predilectes. En tres direccions. A la primera el motiu té abast religiós. Per a expressar el neguit místic de l'ànima que vol unir-se amb Déu, el poeta se serveix de l'agosarada  imatge de la tórtora. que sospira perquè <<l'Aucell >> la cobreixi, allà « vora voreta el riu» , on, a l'escalf del sol, l'espera plorant perquè triga massa. El resultat és  <<Plor de la tórtora>>, una d'aquells joies que feien dir a Carles Riba que en poesia no hi ha més enllà.
[...]

El folklore, tresor de cultura popular i objecte d'estudi del poeta és una altra direcció que pren el motiu dels ocells en l'obra verdagueriana. No podia ser altrament en un escriptor privilegiat que sumava la condició de folklorista a la de ser ell mateix font viva de folklore. La mare, la Pepa Santaló, li transmeté un pou de tradicions, dites, llegendes, costums i cançons, alhora que aprenia, sota el guiatge de Marià Aguiló, les tècniques científiques de recollida del patrimoni folklòric.
[...]

Verdaguer, doncs, que no tenia pretensions de folklorista i encara menys d'ornitòleg, tenia una cosa molt millor, el do de transmutar en la poesia les emocions que desperten els ocells. Per això convertí el rossinyol, el seu ocell predilecte, en un símbol de la condició de poeta i de la poesia mateixa.

Ricard Torrents  
Què diuenels ocells. Proses i poesies.
Estudis Verdaguerians. Sèrie La Damunt
Amics de Verdaguer/Casa Museu Verdaguer
Vic:  Eumogràfic  2003 pag. 16-19

 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per analitzar els nostres serveis i mostrar-te publicitat relacionada amb les teves preferències sobre la base d'un perfil elaborat a partir dels teus hàbits de navegació (per exemple, pàgines visitades): en pots obtenir més informació i configurar les teves preferències AQUÍ