Somni d'infant

Somni d'infant

01.07.2020

Quin somni tinguí tan dolç
un dematí a punta d’alba!
Ja fa mig segle, i ho tinc
tan present com si fos ara.
Somií que en bressol d’or
un angelet me bressava:
eren blavencs los seus ulls,
sa cabellera era llarga,
sa cara era un pom de flors
que amb mos llavis jo rosava.

Perquè jo dormís a pler
en sos dits tenia una arpa,
plena de noves cançons,
plena de velles sonades,
que rajaven a bell raig 
com del Canigó les aigües.
Acabades les cançons,
me desvetllà una besada.

Ma mare era l’angelet,
aquell bres la seva falda, 
i l’arpa n’era el seu cor,
lo cor que tant m’estimava!

Ai!, aquella arpa del cel
poc després se m’és trencada,
i encara aquelles cançons
ressonen dins la meva ànima;
encara mon cor ne viu,
encara ma lira en canta;
si les arribo a oblidar
seré un aucellet sense ales!

Mes ai!, l’hermós angelet
qui bressant me les cantava,
tot bressant-me en un bres d’or
un dematí a punta d’alba,
al volar-se’n cap al cel,
per què en la terra em deixava?

Verdaguer, Jacint. «Somni d'infant» dins Aires del Montseny. A cura de Llorenç Soldevila i Balart. Folgueroles, 2020 Verdaguer Edicions. Pàg. 107