Vora la mar

01.08.2013

Al cim d’un promontori que domina 
les ones de la mar, 
quan l’astre rei cap a ponent declina 
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res; 
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa 
m’aixafa com un pes. 

Eixes ones, mirall de les estrelles, 
me guarden tants records, 
que em plau reveure tot sovint en elles 
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes 
que m’ha aterrat lo vent, 
amb ses torres i cúpules altives 
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona 
joguina d’infantons, 
petxines que un instant surten de l’ona 
per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren 
en un matí de maig, 
illetes d’or que naixen i s’esborren 
del sol al primer raig;

idees que m’acurcen l’existència 
duent-se’n ma escalfor, 
com rufagada que se’n du amb l’essència 
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen 
les ones que se’n van; 
si no tinc res, les ones que ara vénen, 
dieu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia 
tinc de rodar al fons; 
per què, per què, enganyosa poesia, 
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena? 
Platja del mar dels cels, 
quan serà que en ta pàgina serena 
los escriuré amb estels?

    Caldetes, 10 de gener 1883.

Verdaguer. Jacint
«Vora la mar» dins Flors del Calvari, TO III Barcelona, 2005 Proa pag. 1124-1125

Comentari

Vora la mar no és sinó la confrontació del poeta amb la glòria i l’activitat literàries. Verdaguer, igual que la majoria d’escriptors, s’hi enfrontà diverses vegades. De fet, la glòria literària fou un dels factors determinants de la seva vocació d’escriptor, d’ençà que els premis als Jocs Florals de 1865 i 1866 li’n proporcionaren el primer tast i potser els primers escrúpols. 

Vora la mar  compost el 1883, nel mezzo del camin  de la seva carrera d’escriptor, representa un balanç i, com a tal, una acumulació de totes les forces contraposades que l’habitaven. El balanç és negatiu i causa d’insatisfacció. El poeta es gira contra la poesia per acusar-la d’haver-lo enganyat, després d’enumerar amb complaença la fallida de les seves realitzacions i abans d’invocar una altra poesia inesborrable, a l’eternitat. En aquesta contradicció es condensa tot Verdaguer. D’una banda, reconeix l’engany de l’art,  al qual contraposa la vida; de l’altra, no pot sinó servir-se de l’art per acusar-lo. Més encara li demana que sigui etern, definitiu, i si el poeta aspira a escriure versos amb estels, no és sols per una aspiració religiosa vers l’eternitat sinó també pel desig de perdurar com a poeta en el món.

On és l’engany si no en la pròpia retòrica? Els mons que la poesia li ensenya de construir són els mons romàtics de la seva fantasia creadora, uns mons que voldria reals, més reals que el món real. Verdaguer se sent víctima dels propis miratges, enganyat per si mateix. Són també lluny els anys en què haurà de debatre’s amb el món real i refugiar-se en nous mons celests. Representa Vora la mar, doncs un moment de lucidesa, o més aviat un engany en l’engany? Perquè quins  eren aquells castellsaterrats, aquells poemes, aquells vaixells i petxines i idees? Tots aquells somnis morts, quins eren? O potser eren morts, per dir-ho d’una manera brutal, per una rima, pel vers segon de l’estrofa?

En conclusió, Vora la mar és una mostra representativa de l’art poètica de Verdaguer i un exponent privilegiat d’una part àmplia i essencial de la seva obra. El poeta l’escrivia quan ja es podia contemplar realitzat en una obra famosa, L’Atlàntida, i quan alhora sentia rajar en ell la força creadora que no trigaria a perfer una segona obra igualment gra, Canigó. Mentrestant Verdaguer s’identificava amb el paper de poeta que el portaria a la coronació de Ripoll el 1886 i amb el virtuós capellà àulic. Així Vora la mar revela un tens encara que efímer moment clàssic de la seva carrera literària, en el sentit d’aquiescència i ajustament d’oposicions interiors i exteriors que sovint es dóna a aquest terme.

Aquest moment clàssic de la vida del poeta roman etern en la perfecció formal de Vora la mar, en la seva ambició totalitzadora i en l’harmoniosa construcció del conjunt dels seus elements. Per això dèiem que, més que un de tants poemes breus de Verdaguer, és un microcosmos de la poesia verdagueriana.

Ricard Torrents
Verdaguer . Estudis i aproximacions
Vic: Eumo editorial 1995 pag. 161-162