El poeta
Vida de Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902 ), escriptor romàntic, i figura cabdal de la Renaixença, està considerat el fundador de la literatura catalana moderna. En la seva obra, traduïda a diversos idiomes europeus, destaquen L’Atlàntida, Canigó i En defensa pròpia.
Neix el 17 de maig a Folgueroles (Osona) en una família pagesa i humil però amb una certa cultura, ja de ben petit la mare l’instrueix en la lectura. Als deu anys entra al Seminari de Vic on cursarà estudis eclesiàstics durant 15 anys. A ciutat, en contacte amb professors i amics i en un ambient de renaixença cultural es forma intel·lectualment, llegeix els clàssics grecollatins, italians, francesos i castellans. Comença a escriure, i als 20 anys rep el seu primer premi als Jocs Florals de Barcelona on coneix figures rellevants de la cultura com Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals. Funda l’Esbart de Vic, format per un grup d’estudiants entusiastes amb sentiments i idees romàntiques que es troben a la font del Desmai amb l’objecte de practicar la poesia.
En ser ordenat sacerdot, a diferència dels seus companys que marxen a l’estranger a ampliar estudis, se’l destina a la petita parròquia de Vinyoles on, sol i aïllat, a banda d’exercir com a vicari de la parròquia treballa intensament en L’Atlàntida. S’hi posa malalt, de tuberculosi, i marxa a Barcelona per recuperar la salut.
A Barcelona troba feina com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Són gairebé dos anys durant els quals fa nou vegades la travessia d’Amèrica (en la línia de Cuba), un període d’equilibri necessari per recuperar la salut i enllestir L’Atlàntida, que és premiada als Jocs Florals de 1877 i aconsegueix un èxit clamorós immediat.
Comença una etapa d’èxits. A partir de 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas a la Rambla de Barcelona on exerceix de capellà de família i, més endavant, d’almoiner. Fa nombrosos viatges acompanyant la família en estades de salut i de negocis. Treballa en un nou poema èpic sobre l’origen de la nació catalana Canigó que es publica el 1886. Malgrat el triomf absolut del poema, a partir d’un viatge a Terra Santa, entra en una etapa de crisi espiritual que el decanta per dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques.
El conflicte esclata per la seva relació amb la població més desafavorida de la societat i la seva presència en una casa d’exorcistes. Aquest comportament desagrada a les autoritats i el marquès decideix prescindir dels seus serveis i el bisbe Morgades el fa tornar a Vic i el reclou al santuari de la Gleva. El poeta es veu perseguit i escriu un «Comunicat» a la premsa on demana justícia. Cap de poc, les autoritats eclesiàstiques li prohibeixen dir missa. En defensa pròpia recull la prosa enviada pel poeta a la premsa durant aquell període.
El 1898, es retracta i és rehabilitat. Passa els darrers anys de beneficiat a l’església de Betlem de Barcelona i el 10 de juny de 1902 es mor a Vil·la Joana de Vallvidrera (Barcelona).
Obra de Jacint Verdaguer
La producció literària de Verdaguer, escrita al llarg d’uns quaranta anys i adscrita als principis literaris romàntics, es va centrar sobretot en la poesia, amb una trentena llarga de títols –entre els publicats en vida i els pòstums. Va escriure també algunes obres en prosa, d’una alta qualitat literària, i va realitzar, en prosa i en vers, algunes traduccions i versions d’altres llengües. Després de la seva mort s’han anat publicant obres inèdites i entre els milers de manuscrits que ens va deixar, encara hi ha poesies i proses diverses, més o menys acabades, que no han passat a la lletra impresa. A tot això s’ha d’afegir un extens i interessant epistolari, en bona part ja editat, que ultrapassa les mil cinc-centes cartes. Podem dividir la seva obra en tres etapes.
Etapa juvenil
Verdaguer escriu unes primeres poesies al Seminari de caràcter humorístic i satíric (els Goigs de Sant Taló).També compon poesies pastorils i amatòries de caire popular –en part conegudes pel recull pòstum Jovenívoles–, entre les quals destaca, per l’extensió i l’ambició, Amors d’en Jordi i na Guideta (1865) i amb la qual va voler imitar el Mireio del poeta occità Frederic Mistral. En fer-se sacerdot inicia la producció de tema religiós i de tema patriòtic –amb premis en els Jocs Florals de Barcelona de 1865 i 1866– i el seu primer poema èpic, Dos màrtirs de ma pàtria (1865). Són del mateix moment tota una sèrie de provatures i altres materials preparatoris de L’Atlàntida i diverses proses de to autobiogràfic. Ordenat sacerdot, la seva activitat literària es va centrar en la poesia religiosa, tant popular com culta, en la historicopatriòtica i en la redacció de L’Atlàntida. El 1877 obtenia un premi als Jocs Florals de Barcelona per L’Atlàntida que consagrava Verdaguer com el primer poeta català de l’època.
Etapa de maduresa
L’Atlàntida és reconeguda tant a nivell nacional com internacional. Es consagra també com el poeta religiós més important del país: Idil·lis i cants místics (1879). El doble vessant permanent de la producció verdagueriana, la religió i la pàtria, són presents en les dues obres següents, publicades el 1880. Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat. El 1883 presenta als Jocs Florals de Barcelona una de les seves peces èpiques curtes més conegudes, l’oda A Barcelona, un cant al dinamisme de la ciutat i de Catalunya. L’oda va obtenir un gran èxit i l’Ajuntament barceloní en va fer una edició especial de cent mil exemplars. El 1882 publica un altre poema religiós, Lo somni de Sant Joan, i el 1885 un recull poètic de circumstàncies, Caritat, publicat per ajudar els damnificats dels terratrèmols d’Andalusia d’aquell any.
A finals de 1885, però amb data de 1886, publica la segona gran obra èpica, Canigó, el poema de la maduresa de l’autor. Més humà i realista que L’Atlàntida, el poema canigonenc presenta, tot i les llargues digressions que hi apareixen, una arquitectura interna a base de simetries i de varietat mètrica que permeten mantenir separats i alhora travats el pla epicomilitar i el pla liricoamorós.
En els anys 80, Verdaguer va compondre també nombroses peces de caràcter devot, aparegudes sovint en fulls solters, que en part va aplegar a Càntics (1882, 1889) i poesia de caràcter civil patriòtic, recollida també en part a Pàtria (1888). Els viatges realitzats en aquesta època van originar dos llibres de prosa, Excursions i viatges (1887) –recull dels viatges pel nord i centre d’Europa, la costa d’Àfrica i els Pirineus– i Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889).
Etapa de vellesa
El poeta entra en una crisi personal i abandona en part l’activitat literària. La producció publicada dels primers anys 90 es limita gairebé a una trilogia sobre la infància de Jesús: Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893), reunits després sota el títol de Jesús Infant (1896). Abandona la poesia èpica i la historicopatriòtica i se centra en la religiosa, que adopta ara un caràcter més intimista, amb predomini de les peces breus. A aquest moment pertanyen els llibres Roser de tot l’any i Veus del Bon Pastor (1894). Quan li són retirades les llicències de dir missa viu hores amargues i escriu les dues sèries d’articles periodístics recollits a En defensa pròpia, el recull poètic Sant Francesc (1895) i Flors del Calvari (1896).
Amb el retorn del permís per celebrar missa (1897) emprèn una febrosa activitat literària per recuperar el prestigi malmès pel conflicte. Col·labora en nombroses publicacions, participa en activitats, prepara nous llibres de poesia, en revisa d’anteriors i n’edita alguns, com ara Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria (1902), publicat poc temps abans de la seva mort. Pòstumament apareixen alguns llibres que havia deixat pràcticament enllestits: Al Cel (1903), Eucarístiques (1904), Càntic dels càntics (1907), Perles del “Llibre d’Amic e d’Amat” (1908). Més tardanament, Brins d’espígol (1977) i La Pomerola. Primavera (1995 i 2013).
L’extensa i rica obra de Verdaguer l’ha convertit en l’escriptor més destacat de tot el segle XIX i, sens dubte, en un dels clàssics catalans de tots els temps. A la qualitat i la perennitat de la producció verdagueriana s’ha d’afegir la importància històrica que ha tingut. I, encara, s’ha de recordar la seva enorme popularitat, que fins i tot ha donat una simbiosi poeta-poble que ha convertit algunes de les seves composicions –«L’emigrant», «El noi de la mare» o «El virolai»– en obres conegudes de tothom, però sovint cantades ignorant-ne l’autor.
La col·lecció Obra Completa en Edició Crítica (OCEC) presenta el text establert i l’estudi de l’obra a cura dels millors especialistes per a cada títol de l’autor. Cada volum té dues parts: el text establert i anotat, precedit d’un estudi preliminar, i documents relatius a l’obra. Es publica sota la direcció de la Societat Verdaguer a través de Verdaguer Edicions.
L’última iniciativa d’obres completes, d’Edicions Proa (2002-2006), ha fet accessible pràcticament tot el conjunt de l’obra verdagueriana. Consta de quatre volums sota l’epígraf general «Totes les Obres» i els títols singulars: I Prosa. II Poemes Llargs. Teatre. III Poesia 1. IV Poesia 2. L’edició és a cura de Joaquim Molas i d’Isidor Cònsul, amb la col·laboració de diversos estudiosos.