A uns poetes catalans

01.03.2014

VIATJANT PER MALLORCA
EN TEMPS DE LA GUERRA CIVIL

Rossinyols del meu país
que anau a l'Illa Daurada,
abreviat paradís
on la pau s'ha arraconada, 
la mar se us mostre amansida, 
vos sia l'aire suau,
com lo bes de despedida
de la pàtria que deixau.

La nau vos gronxe amb ses ales
entre harmonies i olor, 
com un niuet de cigales
dins un taronger en flor.

Los glosadors de la costa
la bona arribada entonen,
i a l'oir el cant de resposta 
de llor i murtra us coronen.

I en los soleis de marina
vos ombrege amb fruits i flor
l'olivera mallorquina
que hi plantà el Conqueridor;

l'arbre a on se recolzava
lo Venerable Ramon
quan l'obra gran somniava
de la conquesta del món.

I allí, davant sa ombra santa, 
mallorquins i catalans,
com dos rebrolls d'una planta,
au-vos per sempre les mans.

Quan torneu a nostra terra
portau d'olivera un brot, 
que ací el monstre de la guerra
nos ho verdassega tot.

Dueu-ne un brot, i al plantar-lo
dintre el jardí català,
si us falta aigua per regar-lo, 
sang del cor se us donarà.

I al deixar en ses boscúries
als aucellets de l'edem,
trameteu-nos ses cantúries
perquè tant no els enyorem. 

Mes, que cante eixa serena,
que cante dintre la mar;
sa germana està en greu pena,
no pot fer més que plorar.

Sa germana Catalunya 
n'està plorant dia i nit;
apar que Déu se n'allunya
com d'un cor que l'ha traït!

18 de setembre de 1874

Comentari

Aquesta poesia, escrita al mes de setembre de 1874, és escrita expressament a Barcelona, on es trobava llavors l'escriptor per mirar de trobar remei als seus mals que l'havien obligat a deixar el servei parroquial a Vinyoles d'Orís. Els manuscrits i l'epistolari verdaguerians permeten d'identificar perfectament “aquests poetes catalans”. Es tracta duna colla de membres de l'associació La Jove Catalunya, que feia tertúlia al Cafè Suís de Barcelona, a la qual assistia l'autor de L'Atlàntida en ocasions: els escriptors Francesc Ubach i Vinyeta, Francesc Matheu, Carles Pirozzini, als quals acompanyaren en aquest viatge el fotògraf Heribert Mariezcurrena, el gravador Josep Thomàs i Bigas i un tal Bordas (tal vegada el dramaturg Ramon Bordas i Estragués?). A Mallorca, se'ls uní el considerat aleshores el patriarca de les lletres catalanes, Marià Aguiló. Durant el viatge a l'illa els van fer d'acompanyants, entre d'altres, Ramon Picó i Campamar i Miquel Costa i Llobera.

Verdaguer, malgrat la il·lusió que li feia, no hi va poder anar. Potser per problemes econòmics (vivia aleshores en extrema misèria i mig mantingut per amics seus) o potser perquè, havent aconseguit ja una plaça de capellà de vaixell a la companyia López, estava a punt d'embarcar per a les Filipines (finalment, com és sabut, acabaria a finals d'aquell 1874, a la línia de la península a Cuba i Puerto Rico). Sigui com vulgui, va enviar el poema a Marià Aguiló, fent patent la seva recança per no acompanyar els seus amics i mostrant el seu interès per Mallorca. Hi posa especialment de relleu  el contrast entre la tercera guerra carlina, encesa com mai a la península i que va posar en greus perills el mateix Verdaguer, i la pau que hi havia a les Balears, que no van patir-la. S'ha de fer notar que, pel que sembla, en aquest text és la primera vegada que esmenta Ramon Llull (“lo Venerable Ramon”), un autor a qui ja devia haver començat a llegir i que tindrà una importància remarcable en algunes obres del nostre autor i que fins serà motiu d'un poemari que va deixar inèdit: Perles del “Llibre d'Amic e Amat”.