Abraçant la Creu del Montseny

01.10.2014

Verament, la Creu de Jesucrist sempre és hermosa i en totes bandes és escaienta i gran. Al començament d'una carta o d'un escrit, se pot prendre per una invocació; a la vora d'un camí, se pot prendre per una guia; a la capçalera del llit, per una guardiana celestial. Al cim de la barraca de València, que es recorda del temps dels moros, apar que « diga aquesta casa és cristiana»; coronant el frontispici d'un temple, «aquesta casa és santa». La Creu carregada sobre una ànima és un signe de predestinació: sobre un pit, sia d'un poble moribund, sia d'una verge del Senyor, sia d'un penitent solitari, sembla talment un signe de possessió.               
    Mes una creu com aqueixa, plantada al cim d'una muntanya que és lo pit de nostra estimada terra, me sembla no solament un signe de possessió, sinó també la presència de Déu sobre d'ella; i ensems un acte de fe, d'esperança i caritat de nostra pàtria.
    Mes encara, me sembla veure quelcom de qui l'ha creada i redimida, com si diguéssim l'ombra o la figura sagrada de Nostre Senyor Jesucrist, estenent-li els braços amorosament, com per abraçar a sos fills, cridant-nos a tots a una pàtria millor quan se'ns acabe lo viatge per aqueixa. 
    No em guanya ningú en amor a Catalunya, mes vull estimar-la avui, vull estimar-la demà, vull estimar-la sempre. Vull que aqueix amor no s'acabe amb una vida transitòria i fonedissa, com la neu d'aquesta muntanya crucífera, sinó que desitjo estimar-la també des d'allí dalt, a on l'amor de l'home unint-se amb l'amor de Déu, com una guspira al sol, és d'eterna durada.

                                                                                                                                                                                                              Matagalls (Montseny), 18 d'agost 1901
                                                                                                                                                                                                              [Lo Pensament Català, II:20(1901), 153]

Comentari

Verdaguer, ja malalt, va fer la seva darrera ascensió al cim de Matagalls damunt d'un animal de peu rodó de color blanc. Hi va pujar acompanyat pels redactors de la revista Juventut alguns també a cavall i altres a peu.

Jacint Verdaguer recull les impressions d'aquella excursió a l'article «Abraçant la creu del Montseny » datada el 18 d'agost de 1901 publicada a Lo Pensament Català, II:20 (1901), i dirigida per ell mateix.

Al cap de deu mesos el poeta moria a Vil•la Joana. La revista Juventut , el 19 de juny de 1902, li va dedicar un monogràfic en el qual es va reproduir la fotografia de Furnells que publiquem.