Ales

01.06.2026

Un desig nit i dia m’esperona
cap a les cimes on reposa el cel
per veure-la de prop eixa corona
d’on lo floró més pobre és un estel.

Per veure-les encendre eixes antorxes
i des del vespre a la primera albor
passar esplendoroses per los porxes
de l’alcàsser diví del Criador.

Foren a eixams sembrades les estrelles
com en un camp granívol lo forment?
Són flors plenes de granes o poncelles
los lotus blancs del riu del firmament?

Quina força equilibra les esferes
fent-les en dansa eterna voltejar,
com rodes d’un rellotge volanderes
que ara tot just s’acaba d’arriar?

On va a descarregar sa pedreria
la imperial carrossa de la nit?
On va a deixar sa brillantor lo dia
puix cap al tard se’n mostra desflorit?

Qui d’eixa mar ha vista la ribera?
Qui d’eix abisme ha escandallat lo fons,
d’un nou palau de l’univers pedrera
tal volta, o bres de noves creacions?

On s’amaga el cometa formidable
per ressortir un segle o dos després
entre les llums etèrees espantable,
com serp de foc enmig d’un bosc espès?

Sobre quins rails los astres van i vénen
que en llur camí no descarrilen mai?
En sa embranzida amb quin bridó es detenen
que a trucs no s’estavellen per l’espai?

De la cadena d’or que tot ho serva
poques anelles obiram d’ací
i, efímers d’un instant, des d’un bri d’herba
la voldríem midar fins a la fi!

Oh cel, oh cel, oh llibre de misteris,
quan m’obriràs tos més hermosos fulls,
quan m’obriràs tos altres hemisferis,
cambra real tancada a nostres ulls?

Quan veure em deixaràs les roses veres
d’eixos rosers que m’han punyit lo cor,
de mos tristos hiverns les primaveres,
de ma fúnebre nit la resplendor?

Quan veuré obrir les estrellades portes
del regne on tot crucificat reviu,
i rebrotar mes esperances mortes,
i el més bell de mos somnis renadiu!

Si catifa és l’atzur de vostres sales,
quan lo veuré a mes plantes enflorar?
Oh Déu meu, oh Déu meu, dau-me unes ales
o preneu-me les ganes de volar!