Boí

01.08.2009

[...] 

La nit era vinguda ja amb tota sa foscor. Jo em trobava sota el cingle, mes en un rost herbós casi tan dret com lo precipici de dalt. Los trossos d'herba relliscanta succeïen als tarters, on era fàcil trencar-se una cama, o rocs i géspec barrejats m'oposaven doble entrebanc i perill a la vegada. L'amplor del cel me deia que la vall no era tan escafida com jo temia, el remor del torrent que murmurava, crescut amb l'aigua i pedra que acabava de caure, me deia que entremig d'ell i el rost hi havia algun espai. Això m'animà, i, de pas en pas, palpant amb lo paraigües a rosegons i a quatre grapes, atravessí el pedregam i guanyí la ribera. 
Allí crido, xiulo, aüco, i no em respon sinó el torrent amb sa veu forta i aterradora. Alcí los ulls al cel i em semblà veure parpellejar una estrella entre els feixucs i grossos núvols que s'arrossegaven d'un cim a l'altre. Aquella estrella me féu l'efecte d'un ull que m' aguaitva des d'allà dalt, i em tranquil•litzí. «Déu te sap aquí», me diguí a mi mateix, «i Ell te compte fins de l'insecte que llaura la pols». Asserenat, me poso en ses divines mans, aconsolat de passar la pluja sota un roc, si calia, d'estar-me de sopar com m'havia estat de dinar, per haver-se'm acabat a mitja matinada les provisions. Lo que no em feia goig era la humitat de l'aire i de la terra, que rajava pertot arreu, i la fredor glacial que despedia la calamarsada, a més de la pròpia de tals altures. Torní a xiular i a aücar, i res: la més completa i freda soledat me rodejava. 
Procurant enfonsar mes mirades en aquelles tenebres palpables, avancí un tirat de pedra, vers on lo torrent roncava més fort, donant-me avís de que ses aigües patien, esqueixades en un horrible precipici. « Si no trobo el viarany, aquí em calrà fer nit.» Alço de nou lo cor a Déu i em poso a dordoiar amunt i avall per la mateixa vora de l'abisme. A la llum de les estrelles, que ja eren algunes, arribo a veure blanquejar a mos peus un caminet que ne baixava atrevit, com una escala de corda d'una teulada. M'hi acosto i provo de baixar-hi, no donant un pas sense fer anar davant lo bastó del paraigües. Arribo a baix i, oh fortuna!, aquell caminet, com una mà misteriosa, m'anà guiant per vora el riu, a través de còrrecs i torrentals que s'hi abocaven, podent-m'hi fer caure a mi una pedra girella que es trabocàs, una ensopegada en un tronc d'arbre, o una relliscada en l'herba fangosa. 
Aixís caminí llarga estona, aixafat i trencades les cames pel pes de la maleta, molestat per la gana, i més per la set, no gosant beure aigua per ser de calalmarsa i troba-me molt suat, i sobretot, travat per la fosca impenetrable . Era la primera vegada que veia aquest país d'Andorra, i no sabia en quina direcció estaven les primeres cases, si hi havia llenyaters en lo bosc, pescadors en lo riu i pastors en la muntanya. Mes « avancem», me deia jo, que, ribera avall, « quelcom hi ha d'haver» . 
En efecte; tot plegat, sentí més avall lladrar un gos, fent reverdir en mon cor l'esperança de trobar un socors. Lo rumor de l'aigua en jornades de set, lo primer cant del rossinyol en la primavera, lo crit de « terra! » després de llarga i tempestuosa navegació no foren mai tan dolços per mes orelles com aquell lladruc, que, mellor que no ho haguera fet una veu humana, semblava dir-me: «Vine, viatger extraviat, a esta cabana hospitalària: si tens set, ací hi ha un vas de llet per beure; si tens fam , hi ha un bocí de pa per menjar; si tens fred, ací hi ha foc per escalfar-te; si tens son, ací hi ha un pallús per dormir» Açó era ver; de tot hi hagué en la barraca, i lo pa de la taula del rei no em sabria tan bo com aquell pa negre, i no trobaria tan tous com aquell pallús sobre la nua terra los coixins de ploma d'oca del més ric palau. 
L'endemà, 26 d'agost, era diumenge. Me lleví a punta de dia per anar a celebrar la santa missa en Llorts, sufragània d'Ordino.