Del vaixell gegantí on jo navegava

01.02.2023

Del vaixell gegantí on jo navegava
lo patró em tirà un dia per la proa
i em trobí sol dintre de la mar immensa,
lluny de la terra aimada,
i a mercè dels taurons i de les ones.
Vegí passar altres vaixells altívols
deixant per rastre platejada estela.
Jo humil a tots los demaní una corda.
Cap d'ells volgué donar-me-la, insensibles,
allunyant-se de mi com d'un cadavre,
i em quedí sol i nu sobre l'abisme.

Cent cops vegí la mort de cara a cara,
allargar los seus braços per estrenye'm,
i cent cops reculí, malalt i exànim.
Vull posar-me a nedar cap a la terra
mes no hi puc arribar, ma força minva
i mos braços s'enrampen i s'adormen
i els cops de mar, onada sobre onada,
rodolen sobre meu i s'arrauleixen,
i totes poden ser ma sepultura.
Cent goles de lleigs monstres s'em disputen
i vaig d'ací d'allà, cabusso i rodo,
no sabent de quina urpa seré presa.

Ans d'entregar-me a l'horrorós naufragi
faig un esforç suprem, tal volta l'últim,
i fent servir de rem mos dèbils braços
a un promontori de la vora arribo.
O sort o gran ventura, 
allí veuen mos ulls el meu Mecenes,
algun parent dels de ma sang mateixa
que com un fill jo bressolí en mos braços.
Allí a més d'un amic estimadíssim,
lligat a mi amb lo parentiu de l'ànima.
Allí, refets, los pobres amb qui un dia
partia amb caritat mon pa mengívol,
no podent-los donar sang de les venes.

[...]

Comentari

COMENTARI DE PERE TIÓ

Aquest poema no està inclòs en cap llibre de l’autor, ni tampoc en cap dels diferents volums de poesies disperses. Forma part del manuscrit 3722 de la Biblioteca de Catalunya (veg. «Presentació i procedència de la selecció de textos de Verdaguer» dins el llibre Pobresa). El vaig publicar dins els materials d’una ponència a l’Anuari Verdaguer 2002 (p. 280). Es tracta  d’una faula esglaiadora que explica com el jo poètic és tirat al mar per un patró de vaixell, de manera que queda a mercè de taurons i monstres marins. Demana als vaixells (mecenes i parents) una corda salvadora, però li responen amb insults. Algunes imatges són pròpies de la poesia i la prosa del Verdaguer d’aquesta època. Així, per exemple, en l’article «Siti per fam» (de la segona sèrie d’En defensa pròpia, «Un sacerdot perseguit»), del 20 d’agost del 1897, es refereix també al seu naufragi i al fet que, com que no tenia cap barca d’auxili, li tiren «una corda de salvament». En el manuscrit hi ha una variant dels últims versos: «Lo cel no és insensible com los homes. / A mos sospirs obrint-se / sento venir-me la perduda força / i amb nova sang i amb mon delit reviure. / Mes los hòmens m’aparten de la terra / on fins los criminals tenen estada.»