Discurs de Valls

01.09.2013

[...] los Xiquets de Valls no són enlloc més. Tornant de sos treballs, vespre enllà, aixecaren davant nosaltres un castell, no de fusta com los que alçà don Jaume en la conquesta de Mallorca i València, ni de pedra picada, com los que nostres antics comtes donaven per barret a cada cim de ses muntanyes, sinó un castell de carn humana digne de les races primitives. A mi em semblà veure una representació de la torre dels Titans.
Al voltant d'un home, primera pedra de l'edifici, se'n lligaven altres, com ell, semblaven tenir les cames, los braços i les espatlles de ferre. Quan la rodone fou prou massissa, se'n formà una altra damunt, i lo formidable edifici, que tenia dos pisos, arribà a cinc, i l'enganeta s'enfilà al cim com un angelet que devia coronar aquella columna de la supèrbia humana, segons frase de vostre compatrici i mon amic Oller. La gegantina torre se posà a caminar com un monstre de cent cames, i, acostant-lo al balcó, l'enganeta eixerit vingué a caure rialler en mos braços.

[...] No vull pas dir que l'arc de Sant Martí haja sortit, ni tinga lluc per sortir, ara com ara,  per nostra estimada Catalunya. Lluny d'això! Quan sortirà? No ho sé. Mes si us diré que els poetes hi poden fer molt, animant amb sos càntics, il·luminant amb ses idees i unint, sobretot unint;ne tenim mota necessitat a casa mateix. Recordeu que els noms que sonen més fort en los cercles enemics de nostre, avui tan combatuda,  indústria són noms catalans. Fem com los Xiquets de Valls, que com més alta volen fer la torre, més fortament se lliguen amb sos braços en lo fonament de l'edifici!

Unim-nos bé, lliguem-nos de braços i de cor al voltant de les sagrades banderes de la pàtria i de la fe i després alcem la torre de nostre catalanisme fins al cel, si voleu!

Comentari

Jacint Verdaguer, Discurs de Valls. 25 de juny de 1886

El discurs de Verdaguer a la ciutat de Valls, llegit avui, a pocs dies abans de la gran Cadena Humana que lligarà l'aspiració dels catalans a la independència, sona breu i efectista, contundent. Com el que de jove pronuncià a la Font del Desmai. Verdaguer, sense ser un gran orador, sabia guanyar-se els auditoris amb recursos de bon escriptor. A Valls apel·là a les glòries de la ciutat, evocades en records personals. Primer, els Castells dels Xiquets de Valls. Els va veure aixecar un castell i en destaca que no són enlloc més [del món] i que li semblen  una representació de la torre dels titans com la que ell va descriure a L'Atlàntida, poema que en ell mateix és també una altíssima torre aixecada amb versos i estrofes i mots de la llengua dels catalans considerada fins llavors poc apta per a la cultura.

Llegiu el cinquè paràgraf del discurs: Al voltant d'un home, primera pedra de l'edifici, se'n lligaven altres que, com ell, semblaven tenir les cames, los braços i les espatlles de ferro... Difícilment es pot descriure amb més concisió alhora que amb més vivesa la formació d'un castell. A més d'evocar la mítica Torre de Babel, la de la disgregació lingüística dels humans, i d'esmentar l'escriptor vallenc Narcís Oller com a «compatrici» dels oients i «amic» seu. Verdaguer sabia que no anava sol, sinó que ell, el poeta, amb Narcís Oller novel·lista i àngel Guimerà dramaturg formaven les bases del   Castell de la Renaixença Catalana del Vuitcents. Renaixença cultural, sí, que alimentava la Renaixença política, també.    

Verdaguer devia tocar el cor dels vallencs amb la història personal de la seva poesia juvenil «de tema vallenc», Los Mossos de l'Esquadra. Juntament amb A la mort d'En Rafel de Casanova, representa una de les primerenques manifestacions de poesia historicopatriòtica del poeta deCanigó. Li dedica dos paràgrafs per recordar que amb el títol  Los Minyons d'En Veciana aquella poesia li guanyà un accèssit als Jocs Florals de Barcelona de 1865, quan tenia vint anys, i comm'obrí la porta al món de les lletres catalanes, em féu determinar la vocació i a ella dec, mes no tant com a vostra benevolença, la presidència d'aquest torneig literari. Qui és aquesta “ella”? La poesia premiada, la vocació de poeta, la porta al món de les lletres catalanes?

  Però què hi feia Verdaguer a Valls el 25 de juny de 1886? Simplement, hi anava a compartir ideals i esperances amb la gent de la ciutat de Valls que en plena  Festa Major celebraven un «Certamen Catalanista» i volien que un catalanista famós el presidís. 

Verdaguer és el personatge estrella del moment. Fa unes setmanes que a Ripoll  l'han coronat «Poeta de Catalunya» pel seu poema Canigó. Doncs, això. A Valls hi va com el poeta dels mites fundacionals de la pàtria catalana. Els catalanistes de Valls el volen homenatjar, l'exhibeixen i en fan i altaveu de la causa. L'any abans Verdaguer havia anat a Madrid, amb la comissió presidida pel capità d'indústria el comte Eusebi Güell,  a presentar al rei Alfons XII el document Memorial de Greuges en defensa dels interessos de Catalunya. Aquell mateix 1886 Valentí Almirall publicava Lo Catalanisme. La història dels dos catalanismes es repeteix. La història no comença mai de zero.   

Per això cal evocar en aquell 1886 també el Verdaguer almoiner del marquès de Comillas, l'escriptor famós solidari amb els pobres sense sostre d'Andalusia, castigats per un devastador terratrèmol, el Verdaguer  impotent davant la misèria estesa a la Barcelona de La febre d'or, la novel·la impactant del seu amic vallenc Narcís Oller. Verdaguer, però, que a Valls té tot just 41 anys, fa poc que ha tornat del viatge a Palestina i a Egipte i ha iniciat una crisi espiritual i un camí de denúncia que el portarà a desafiar el bisbe i el marquès. Ell ve de baix i torna als seus orígens. La història de la seva rebel·lió és una història dramàtica, però alhora alliçonadora. Un home sol contra el poder.

A Valls Verdaguer encara és el poeta indiscutit, emblemàtic. Representa el triomf de la llengua catalana com a llengua novament de cultura. L'Atlàntida és traduïda a les llengües del món. El català recobra la dignitat i el reconeixement propi de tota llengua nacional. Ha tornat als salons dels rics i a les fàbriques dels obrers i al carrer. El missatge de Verdaguer a Valls no és només englantinesc. Entre flors i violes i colors de l'Arc de sant Martí, també hi posa el missatge polític. Rellegiu el final: 

Els noms que sonen més fort en los cercles enemics de nostra avui tan combatuda indústria, són noms catalans. Fem com los Xiquets de Valls, que com més alta volen fer la torre, més fortament se lliguen amb sos braços en lo fonament de l'edifici.

Unim-nos bé, lliguem-nos de braços i de cor al voltant de les sagrades banderes de la pàtria i de la fe i després alcem la torre de nostre catalanisme fins al cel, si voleu.              

En aquest mes de setembre de 2013 Verdaguer seria convidat per l'ANC a animar els participants en la Via Catalana per la Independència. Amb el símil dels Castellers i de la Cadena Humana  comminaria els catalans a unir-se en un sol clam lligatas els braços i el cor.