La Cuereta

01.01.2009

Qui bé fa, bé trobarà 

Era al cor de l' hivernada; 
la terra, viuda del sol, 
plorava trista, abrigada 
de neu freda amb un llençol.

Una cuereta airosa 
volava per uns conreus; 
de glaç tot era una llosa 
on se gelaven sos peus.

Demanava abric als arbres, 
estaven sense brancall, 
ses soques eren de marbres, 
sa brostada de cristall.

No tenien una fulla 
per dar teulada a l'aucell, 
cada brot era una agulla, 
cada estaloc un coltell. 

Los marfulls al peu dels salzes 
eren mates de cotó, 
i aquestos, copes de calzes 
de bizantina faisó.

Són colgats tots los terrossos 
que abrigarien son llit, 
són vidre els sàlics i arboços 
que enjoia altre maig florit.

Són desertes les campanyes, 
on no li espera conhort; 
són salines les muntanyes, 
costes nues sense port.

Si se'n vola a un mas o a un poble, 
per no morir entre el gel, 
per donar-li allí mort doble 
l'espera algun noi cruel.

Demana a un pastor posada, 
al veure atansar la mort, 
dient-se desesperada: 
—Mort per mort, prova la sort.—

Lo pastor no se n'estranya : 
—Ben arribada,—li diu:— 
petiteta és ma cabanya, 
mes encara hi cap ton niu.—

En sa mateixa escudella 
li dona beure i menjar, 
tot escalfant-se, prop d' ella, 
en lo pedrís de la llar.

              II

Quan fon la nevada immensa, 
sortint lo sol rialler, 
per una malvolença 
lo pastor cau presoner.

Com no te germà, ni pare, 
ni parent, ni companyó, 
com no té una dolça mare, 
sempre és sol a la presó.

Ses llàgrimes ningú eixuga, 
ningú escolta son penar; 
ningú, aquella creu feixuga, 
ningú li ajuda a portar.

Sols un aucell lo visita, 
entrant-hi cada matí, 
per la finestra petita, 
quan hi entra'l raig diví.

Saltirona per la reixa, 
i, al de dins donant consol, 
amb los de fora se queixa 
amb un cantar que fa dol.

Apar que diga amb veu vaga: 
“Qui fa bé, be trobarà; 
si amor amb amor se paga, 
mon amor bé et pagarà.”

Tornant de missa primera 
la filla del batlle l'ou, 
i amb la cançó matinera 
la seva ànima es commou.

De l'aucell la llengua hermosa 
la minyona no l'entén; 
tan sols entén una cosa: 
que el pastor és innocent.

Arribant a casa seva, 
demana a son pare un do 
—Quin do vols, la filla meva? —
Vull les claus de la presó.

Una cuereta novella 
amiga és del presoner: 
lo cel nos parla per ella; 
de traïdor ¡oh! no en pot ser!—

La presó mentre ella obria 
la cuereta en volà, 
tot cantant lo que solia: 
“Qui fa bé, bé trobarà.” 

Verdaguer, Jacint 
«La Cuereta» dins Caritat  TO III. Barcelona 2005. Proa. p.336

Update cookies preferences