La formiga

01.11.2019

Una hermosa plana 
tinguí per bressol, 
com la vigatana 
no en veu altra el sol. 
Jo fui la formiga 
de son pla i garriga, 
del mas oreneta, 
del camp rossinyol.

Per les torrenteres 
que alegre tresquí 
del camp a les eres, 
de l'hort al jardí, 
me nasqueren ales 
com a les cigales 
i a aquell pla d'Ausona 
l'adéu jo doní.

Vegí hermoses terres, 
més d'una ciutat,
m'enfilí a les serres
de l'alt Montserrat. 
Baixí a Barcelona, 
la perla amb què l'ona 
enriquí fa segles 
l'antic Principat.

Dintre horts que floriren 
per encantament, 
palaus se m'obriren 
plens d'or i d'argent. 
En mala diada 
ne fiu ma posada, 
puix ma vida i somnis 
fugiren corrent.

Mes grandeses foren 
floretes d'empriu 
que neixen i moren, 
bombolles de riu. 
Fou aquella glòria 
vana i transitòria, 
com pel lapidaire 
rosada d'estiu.

Tot era falsia 
dintre aquell palau, 
los mots que hi sentia 
d'afecte i de pau. 
Los ramells de roses 
foren de gatoses; 
los llaços de murta 
cadenes d'esclau.

Dintre aquelles sales, 
enemic cruel, 
les frissoses ales 
me llevà d'arrel. 
Si no hagués deixada 
la gàbia daurada, 
mai més vos veuria, 
ma terra i mon cel.

Jo deixí en mala hora 
lo teu pagesiu,
oh poble que enyora 
mon coret soliu: 
de ma terra amiga, 
jo fóra formiga. 
Malhagen les ales 
que m'han tret del niu!