La Guilleria

01.02.2013

[...]
Sortírem de la muntanya, per un collet de roca de foc, a la Guilleria. No sentíreu descriure mai aquella terra dels llops i bandolers? Afigureu-vos que la veieu amb mi des de la pelada roca d'on la mireu, gran i immensa, estendre's als vostres peus fins a les altes muntanyes de Serrallonga, que lluny s'obiren a petits turonets coberts d'alzinars i pinedes, en què blanqueja sols alguna caseta com una blanca vela en la mar d'ones verdoses que brama a mos peus; turonets comparables per la munió i rodonesa als que fan en temps de pluja les formigues pels camins; tots amb la seva vermellor de foc que ofèn els ulls, sols amagada per la gran espessor d'arboços i pins que s'encreuen i es fan ombra d'un cap fins a l'altre.

Comentari

Verdaguer d'esquena al passat i mirant el mar de boira del futur
El paisatge de les Guilleries, una percepció primordial

No costa d'imaginar Verdaguer, jove i ardit caminant, pujar tot sol, pel camí que travessava les Guilleries i comunicava la Plana de Vic amb el Pla de Girona. No costa de veure'l arribar als turons de Collsameda, sortir de la muntanya per un collet de roca foc i parar-se a contemplar les Guilleries (la Guilleria, escriu ell) esteses fins a l'horitzó llunyà, del Montseny als cingles de Tavertet, com un mar d'ones verdoses que brama als seus peus.

Era el primer mar que Verdaguer coneixia en la realitat. Ell mateix reconeix al pròleg de L'Atlàntidaque es va posar a escriure el poema de mars i oceans, illes i continents, navegacions i naufragis,sense haver vist més terra que la que s'obira des d'un merlet de les serralades que enrotllen la Plana de Vic, i coneixent la mar com si sols l'hagués vista pintada.

El Verdaguer jove, caminant de les Guilleries abans que navegant de l'Atlàntic, fa pensar en elCaminant damunt el mar de boira. Al cim de la roca de foc, escrutant les ones de verdor, el Verdaguer estudiant de Vic és el caminant del pintor Caspar David Friedrich, que aconseguí de condensar el romanticisme –no només el germànic– en aquesta figura de caminant solitari, desafiat pel mar de boira que s'obre als seus peus. Dret damunt un roc, la cabellera esbullada i recolzat al bastó, contempla el mar embogit d'ones i boira, esculls i penyals. No sabem quin rostre té el caminant solitari. Està d'esquena. Endevinem la mirada desafiant, perduda en la llunyania. El camí fet no li interessa. És el passat. El deixa enrere. El camí del futur el crida més enllà. Abans d'emprendre'l, es para a contemplar-lo, a mesurar-ne les dificultats i a endevinar-ne les belleses i a desafiar-lo.  

És el Verdaguer que desafia el mar de boira del seu futur d'escriptor. És el poeta que amb L'Atlàntida fa l'aposta de la seva vida: guanyar la partida de la poesia en català.  Mariner sense mar, desconeixia el mar i la navegació, però la “seva” Atlàntida l'atreia amb força irresistible. A la Font del Desmai havia pres el compromís de dotar la llengua catalana d'un gran poema que competiria amb els millors de les altres llengües. I va travessar aquell mar de boira i va arribar a L'Atlàntida, la seva, la nostra. La del poble català que en els seus versos va tornar a sentir-se titular de la llengua nacional, sobirana. La llengua de la Declaració de Sobirania i del Dret a decidir del Poble de Catalunya del dia 23 de 2013.         

En aquests dies em sento un Caminant damunt el mar boira. Em giro d'esquena al passat. El camí fet, fet està. No és que no en vulgui saber res, al contrari. Però ja ho sé, d'on vinc. De tres segles de subordinació. Per això em paro a escrutar el futur. Hi veig un mar de boira. Però no seré sol a desafiar-lo. Sempre som més dels que ells voldrien. Mentrestant pujaré un dia al turó de la roca de foc. Hi aniré a escrutar amb nova expectació el futur obert pel Parlament de Catalunya i els camins que duen a l'altra banda del 2013.