La mort del Rossinyol

01.06.2012

[...]
Lo vegé tremolar sobre les fulles
i extendre ses aletes expirant,
i gelar-se esllanguides, ses despulles,
lira trencada aprés son últim cant. 

Ajagut a prop seu sobre l'herbatge
plorà tota la tarda sobre d'ell,
i apetonant-lo, li parlà eix llenguatge,
propi d'un nin parlant amb un aucell: 

 —Rossinyolet, dels boscos alegria,
¿per què jo he hagut de ser lo teu botxí,
jo que a ton cant al vespre m'adormia,
i em desvetllava amb ell cada matí? 

Mes germanes petites, d'escarnir-te
provaven amagant-se en la verdor;
les grans l'alè aturaven per oir-te,
recordant, somnioses, son amor. 

Ma bona mare, en èxtasi tranquil•la,
bevia el cant, com rajolí de mel,
dient: «Si en terra així un aucell refila,
¡com cantaran los angelets al cel!» 

Si són ullets dels àngels les estrelles,
del cel al vespre en lo balcó blavís,
n'eixien a escoltar tes cantarelles,
¡ai! ressò dels concerts del paradís. 

 ¡I eix salari et doní per tes albades,
de la boscúria angèlic trobador!
¡arpa del cel, tes cordes he trencades
quan vessaves més himnes en mon cor! 

¿Quin mal m'has fet, perquè et llevàs la vida?
¡Ai no! que al cor t'arriba la ferida;
¡mai més, mai més te sentiré cantar!— 

Iplora l'infantó tot aquell dia,
ni es vol aconhortar de sa dissort;
plora també a la nit, i si somnia,
gemegant anomena l'aucell mort.

Cosit a les faldilles de sa mare,
l'endemá, que és diumenge, a missa va,
i agenollat, com fill als peus del pare
son delicte al vicari confessà. 

Aliviant sa pura consciència,
plora l'hermós i tendre pecador,
i al perfum de sa angèlica innocència,
lo capellà barreja al seu son plor. 

—Torna a casa, fillet meu, no plores,
—li diu,—Jesús perdona el pecat teu;
del paradís al músic no l'enyoris;
te'l tornarà la gran bondat de Déu.—

L'infantó amb sa mareta se'n tornava,
son cor ple d'esperança i de consol,
i, al ser a casa seva, refilava,
com ahir, en la bardissa el rossinyol!