La Pomerola

01.03.2013

[...]
Aquell fil d'aigua a vora el Ter me guia,
vers on tenen son bany les encantades.
Pugí a la Costinyola
on amb lo roure el pinetell se cria:
mes dels arbres d'aqueixa rodalia
me semblà el més gentil la Pomerola.

Un jorn de primavera
vegí-la com floria,
ram colossal que eixa feliç riberada 
ofereix  al Senyor que l'ha criada.
Davant de sa bellesa m'extasio.
Quin gronxador me sembla sa brostada!
Sa copa, quina airosa balancel·la
que per l'atzur del firmament s'encela!
Qui em priva de pujar-me'n on somio?
Com rapinyel m'hi enfilo arrapadís
i, amunt, de branca en branca
per escalons de flor vermella i blanca
sembla talment que pujo al paradís.
Un branquilló proper de l'alta cima
prenguí per mirador
i per lo món que estima
joiós estén ses ales lo meu cor,
i en dolls de poesia
sento esclatar aixís ma fantasia.-

Lo pobre trobador
repeteix aqueix cant de primavera
amb la plorosa veu de la tardor.

Comentari

La Pomerola
La proposta de març de comentar uns versos de La Pomerola és atractiva i compromesa.    
Veig la vida i obra del gran poeta com un gran bosc jardí de cinc angles com cinc punts cardinals, amb cinc arbres representatius, com una mena de pentadèndron, si m'és permesa la paraulassa. I en aquest bosc jardí veig la «pomerola» com el cinquè dels cinc arbres mítics de Verdaguer.Abans de continuar, quins diríeu que són els altres? Per mi, són aquests: 

El Llorer és el primer. El llorer reial, perennifoli. A la petita eixida de la casa familiar del poeta a Folgueroles, devia haver-hi un llorer. Va assistir al naixement del poeta a «la cambra del llorer», diu ell mateix, i al seu segon naixement, quan la mare el va recollir «esmortuït», després de caure de la pomerola, i el va portar «en sa mateixa cambra del llorer». Ho narra al poema. El simbolisme és evident: el llorer de fulla perenne, símbol de la immortalitat, és el de la corona de poeta que en l'adolescència –escrivia a can Tona–, en estones de mentider ensomni he vist penjada en lo cimeral de l'arbre de mon esdevenidor. És el llorer que premonitòriament va trobar al portal de la rectoria de Vinyoles d'Orís, quan es trobava en plena creació poètica de L'Atlàntida i dels Idil·lis místics. El llorer de la corona amb què el bisbe Morgades el va coronar a Ripoll “Poeta de Catalunya”. I encara, és el llorer reial de fulla perenne que cobreix la tomba del poeta al cementiri de Montjuïc.

El Desmai és el segon arbre del pentadèndron verdaguerià. El desmai de la Font del Desmai, la volta del temple de natura i poesia on es reunien els escriptors de l'Esbart de Vic per a oficiar els seus ritus literaris i patriòtics. És el Desmai que, en l'oli del seu amic Marià Picó, ombreja el retrat del poeta, mudat de pagès amb barretina, un llibre damunt el pedrís de la font. Com una ala incubadora el Desmai cobreix l'escena fundacional de la Renaixença en la seva fase ascendent delManifest de la Font del Desmai, redactat per Verdaguer. 

El tercer arbre representatiu de Verdaguer és El pi de les tres branques, l'arbre de la Pàtria. En el temps del poeta era un pi real, de 25 metres d'alçària, que s'aixecava al mig del pla de Campllong, al Berguedà. Va visitar-lo i li va dedicar una atenció especial. Era venerat com a símbol de la Trinitat divina, Pare, Fill i Esperit Sant, però Verdaguer va incrustar-hi una nova simbologia, la de la pàtria catalana en tres branques, Catalunya, València, les Illes.  De les tres branques en resten només les soques, però hi ha el successor, anomenat el Pi Jove, símbol d'una pàtria que reneix i centre d'atracció de joves independentistes.

L'alzina del Passeig de Gràcia és el que fa quatre del quintern d'arbres simbòlics de Verdaguer. Li va dedicar una de les seves millors proses. Més que una prosa, és un autèntic poema en prosa on canta l'alzina com a «filla de les muntanyes». Ningú no l'ha plantada, sinó que forma part de les boscúries de Collserola i s'ha volgut quedar aquí on acabava la vila de Gràcia i comença l'Eixample metropolità, al bell mig de l'agitació urbana, com a darrer testimoni que Barcelona era un bosc i era un prat abans de ser ciutat. Testimoni de la transformació de la gran capital de Catalunya que busca «eixample» muntanya amunt. Aquesta alzina simbolitza la síntesi de passat i futur en la visió del poeta. La modernitat es vol arrelar com fa aquesta alzina en terra urbana. 

La Pomerola és el cinquè arbre del pentadèndron verdaguerià. Així com els quatre anteriors són arbres reals, arbres que el poeta va veure i tocar, la pomerola sembla irreal, una invenció poètica, una creació simbòlica. Segurament que en la seva memòria hi havia l'experiència d'un arbre únic, singular, com la que protagonitza en el poema de La Pomerola. En realitat, però, és per la força del símbol que aquest arbre es singularitza i esdevé únic. És l'arbre de les il·lusions juvenils, dels paradisos perduts, però també de la iniciació a la vida i a l'art. Acaba cremant com llenya a la llar de foc, però encara en preserven unes estelles per fer-ne una creu que és alhora arpa per on el vent farà vibrar cordes que sonaran melodies eternes.         

Cinc arbres, doncs, cinc etapes de la vida del poeta, cinc àmbits de la seva obra literària. Aquests dies llegeixo Espriu transparent, la llegidora i penetrant biografia que Agustí Pons ha dedicat al poeta de La pell de brau i El Llibre de Sinera, nascut fa cent anys. En més d'una pàgina hi apareix «el jardí dels cinc arbres» que hi havia a la casa del poeta a Arenys de Mar i cada vegada em fa pensar en el bosc jardí de Verdaguer. De fet, pel que sembla, ni el jardí no era jardí, sinó una eixida, ni els cinc arbres no eren arbres, sinó plantes. Segons que diu el mateix Salvador Espriu aPrimera història d'Esther hi havia «un roser de pell leprosa, una troana, una camèlia, un libanenc i una palmera gànguil».

A Verdaguer no li escau gens una eixida ni tan sols un jardí urbà. Un bosc jardí, si de cas, sense tanques ni ornaments.  I els arbres que li escauen són dels que tenen tronc elevat i llenyós i branques ufanoses, com la Pomerola, on s'enfilà de vailet i on tingué l'experiència iniciàtica de la bellesa en comunió amb la natura. 

De l'arbre, però, que anomena «pomerola» ara en sé més coses que no en sabia l'any 1995, quan vaig publicar el poema, que fins llavors era inèdit. Alguna hora hi tornaré.