La veu del Montseny

01.07.2013

No és gaire obirador damunt lo mapa 
mon estimat poblet de Folgueroles; 
son nom és una titlla 
al peu del nom de les ciutats superbes, 
però Déu l'ha posat entre les dues 
muntanyes capitals de nostra terra, 
com bri d'herba entre enormes mil·liaris. 
És un pal de telègraf a on toca 
l'elèctrica corrent, que d'un a l'altre
envia la bonança riallera 
o el temporal que udola com un monstre. 

Una tarda d'estiu los negres núvols 
s'encastellaven en sos fronts altívols, 
com les idees en lo front de l'home 
que de passions indòmites és presa. 
Los trons sotraquejaven en l'altura; 
al formiguer corrien les formigues, 
al mas los masiaires; 
del camp d'a on los segadors fugien 
ne venia fortor de polseguera. 
La xafogor feia doblar los braços, 
i sobre el pit feixuga 
feia abaixar l'enterbolida testa. 
Jo no recordo si despert o en somnis 
sentí dels dos gegants l'aspre llenguatge: 

Deia Puigmal: -Amic Montseny, no et sembla 
que minva la nissaga catalana? 
Un dia, no cabent en la planície, 
a viure se'n pujava en les altures: 
en cada clot bullia algun vilatge, 
en cada peu de roca una masia. 
Eren les serres formidables ruscos 
a on brescada un poble gran i sobri. 
Avui pertot arreu se veuen runes, 
sols lo vent interromp l'etern silenci 
que umple totes les conques pirenaiques.- 

-No minva, no -lo vell Montseny respon-li-, 
sols minven, ai!, sa fe i sa força hercúlea. 
La gent qui davallà d'aqueixes cimes 
ara s'engolfa en la ciutat ja plena, 
i en los estanys les aigües se corrompen 
i en lo buirac les fletxes se rovellen.-

Puigmal diu amb veu aspra: - Si no minva, 
doncs què s'és fet lo regne de don Jaume?
Doncs què s'és fet lo Rosselló granívol, 
que la Cerdanya en dues migpartia? 
Més sortosa la túnica inconsútil 
de Jesucrist fou a la sort jugada! 
Què es féu la voladúria de ses glòries, 
i què es faran ses lleis i son llenguatge? 
Roures que tenen ja en la vella soca 
la feixuga destral del centralisme? 
Oh, Déu! La raça catalana és morta! 

–Què dius?- Montseny respon-. Mai fou tan viva, 
però ses mans no branden ja lo glavi 
sedent de sang, ni l'homicida llança, 
sinó les eines del treball feixugues, 
lo timó de la nau i el de la rella. 
Mai tanta vinya engarlandà amb ses toies 
sos puigs assolellats, ni tantes messes 
amb llenç d'or abrigaren la planura.
Mai a sos  ports volaren tants navilis 
com orenetes a son niu portant-li 
presents de tots los regnes de la terra. 
Jamai, jamai sos Jocs Florals sentiren 
de trobadors novells tanta cantúria! 

Mentre els aucells refilen en sa brosta, 
mentres de flors i fruita s'enjoiella, 
no és mort encara l'arbre de la pàtria. 
Si dorm a la seva ombra alguna tribu, 
en lloc de fer-li de fiscal, ajuda'm 
de tos torbs amb la veu a despertar-la.- 

Llavors a un tro respon un tro feréstec 
que ressona set voltes per los núvols, 
los cims i l'aiguavés i la planicie 
sotraquejant amb aspre terratrèmol. 
Jo em deixondí, i a ma estimada pàtria 
la sang vaig oferir, l'arpa i la vida, 
clavant mon front a terra, de vergonya 
de sols tenir per ella un gra d'arena.

Folgueroles, estiuada de1888

Comentari

La veu del Montseny. 

L'altre dia tornaven a embolicar la troca: «Verdaguer no era pas independentista», asseverava algú, fent-se el savi. I és clar que no. Senzillament perquè això que avui entenem per independentisme no existia. És com preguntar-se si era europeista. Verdaguer era un català que ho volia tot per a la seva pàtria. Com tot patriota. I la pàtria de Verdaguer era Catalunya, la dolça Catalunya de l'enyorament i la gran Catalunya de la Renaixença i de la Revolució Industrial. En va ser una peça essencial. De la Renaixença, com a poeta dels Jocs Florals i recreador de la llengua catalana moderna. De la Revolució Industrial, com a col·laborador de dos dels seus magnats, el marquès de Comillas i el comte de Güell. 
Verdaguer era sobiranista. Per a Catalunya ho volia tot. Com ho volen tot, tots els patriotes. I si no ho tenen, ho reclamen a qui els ho ha pres i no els ho vol tornar. L'any 1886, en nom del poble català, va presentar el Memorial de greuges al rei d'Espanya, cap de l'Estat. Una petició equivalent a la que aquests dies presenta el president de la Generalitat al govern de Madrid.
Verdaguer tenia el do de sentir la veu de la terra, en especial de les grans muntanyes. Sentia la terra gemegar quan s'obria per a infantar la serralada del Pirineu. Sentia la veu del massís de Montserrat que s'afegia a la veu dels monjos i dels escolans. Verdaguer sentia les veus del Puigmal i del Montseny que discutien sobre si Catalunya anava bé o anava malament. 
La poesia La Veu del Montseny és l'enregistrament de la discussió entre dos patriotes, el Puigmal i el Montseny, entre el català derrotista que exclama La raça catalana és morta, no hi ha res a fer, en Mas no se'n sortirà, Espanya té tot el poder,  i el català coratjós que replica que mai fou tan viva, que els catalans volen ser un estat propi, associat a d'Europa”. 
La veu del Puigmal era la veu del derrotisme, la del Montseny era més convincent per al poeta que a Folgueroles, situat entre les dues grans muntanyes, se sentia com si fos, diu, un pal de telègraf a on toca l'elèctrica corrent i escoltava el diàleg sobre el futur de la pàtria. 
I prenia partit fent-se seva la veu del Montseny que recorda al Puigmal: no és mort encara l'arbre de la pàtria i li demana que Si dorm a la seva ombra alguna tribu,/en lloc de fer-li de fiscal, ajuda'm/de tos torbs amb la veu a despertar-la.

Verdaguer en tenia prou amb el que era, un patriota, un sobiranista, quan a  «Folgueroles, estiuada de 1888», fa 125 anys, deixondit pel tro de les muntanyes dialogants, va oferir a sa estimada pàtria la sang, l'arpa i la vida, clavant son front a terra, de vergonya de sols tenir per ella un gra d'arena. El gra d'arena de la papereta electoral que digui Sí, ho volem.