L’aplec de Montgarre

01.01.2026

[...]

Entre les dotze i una de la tarda d’ahir començaren a veure’s baixar dels ports la gent de l’altra banda del Pirineu, que són los que quasi per complet fan l’aplec. Los pastors se cobreixen lo cap amb un com solideu de drap blau, que adornen de vegades amb un brot d’herba, vesteixen tricot blanquinós amb rivet negre i duen esclops amb una enorme punta cap amunt. Los pagesos van amb trajo de burell o blau, des de la boina fins als amples pantalons, porten sabates grosses i ben ferrades, i un bastó llarguíssim, que saben rebatre quan los convé. Algunes barretines vermellegen entre les boines i els casquets, i entre elles alguna de llarguíssima, plegada amb dos dobles al cim del cap.

Les dones van vestides amb robes virolades, com en tot país senzill, i les franceses se distingeixen de les espanyoles per lo mocador enrotllat al cap a manera de capçana. Les de Mamalé usen un trajo verament d’edat mitjana: vestit negrenc i esporret amb davantal groc, nuat amb llargues i amples cintes del mateix color; corbata senzilla blanquinosa i florejada, una caputxeta molt petita al cap, que els cau poc més avall del coll, i damunt una espècie de còfia vermella. Les dones compareixen amb lo cistell al braç; los homes duen la berena penjada al bastó. De bona arribada van a visitar sa virginal patrona, i després al reverend administrador, que els rep a la porta de la rectoria davant una taula coberta amb un drap vermell. Qui li encomana una missa, qui li dóna una almoina per a la Verge; un li fa ofrena d’un gros formatge (n’hi he vist pesar de 29 lliures), l’altre una ovella o un crestó, que mena a remolc per una banya. Per cada almoina se’ls dóna una mesura de vi, present que a algú li semblarà estrany, no sabent que vénen de passar lo port per llarg i dolent camí en lo fort de l’estiuada. Se canten després les vespres solemnement i es va a acompanyar la Verge per aquella vall hermosa, mostrant-la als pastors i pagesos, que s’hi encomanen; als boscos, que l’ombregen; als prats, que reflo reixen per a oferir-li millor catifa; a les muntanyes verdes i al cel asserenat.

Com ressona de pineda en pineda l’himne Ave Maris Stella! Com responen lo riu i la boscúria amb sos remors, los aucells amb sos càntics, i la naturalesa tota amb batements d’alegria, com si li tornàs a eixir lo sol! La santa imatge visita el pedró aon fa segles un bou la descobrí i se’n torna en triomf a la capella. A la nit, a les dones se’ls permet, a falta de cambres, quedar-se en lo temple, que fan ressonar fins a altes hores amb himnes i càntics a la Reina dels Àngels. Moltes passen la nit en oració, adorant sovint una imatge de la Verge, que es deixa vora el prebisteri, pujant a genollons a ses plantes des del cancell de la porta forana.

[...]