L’Espigolera

01.07.2015

                                      A qui no està fet a bragues
                                     les costures li fan llagues.

Darrere dels mossos    que enmig de l'artiga
arranen los blats    que de gra se vinclen,
tot taral·lejant    va na Margarida
per entre les garbes    replegant espigues
que li deixen uns,     que als altres esquitllen.
Quan n'ha arreplegat    un moixell, les lliga
i en fa un ramellet    millor que els de Glícera,
ros com un pom d'or,    rodó ni cap pinya,
que amb altres lo du    voreta l'artiga.
Tot espigolant    se planta una espina
i es posa a plorar    a llàgrima viva;
lo més bonicoi    dels minyons s'hi gira:
-Guideta, què tens?    Doncs què tens, per vida?
-al taló del peu    m'hi puny una espina.-
Ell que hi va, li trau     i el peu li embolica,
de son barret ros    traient-se una cinta.
Tot embolicant-li    la nina sospira.
-Pobreta! Et fa mal?    T'estrenc massa? Digues.
-No sospiro, no,    pel peu ni l'espina;
sospiro per tu    que me l'emboliques,
que curant-me el peu    del cor m'ets ferida.-