Lo Pi de les Tres Branques

01.05.2014

Preguem que sia aqueix pi 
l'arbre sagrat de la pàtria.

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l'arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al papa;
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
-Que torne el rei a Aragó.-
i als Pirineus la seva àliga.-
Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t'ix a tramontana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol esser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.

Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.
Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
vers tot l'any com l'esmaragda.
Corona immensa de tots 
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques 
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i ens son èxtasi exclama:
-Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
Tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l'arbre de Mambré
on Abraham reposava.-
Fent lo senyal de la creu 
se recolza a la pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l'abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l'Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d'estels
i al cim la lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós
mon regne posà tres branques, 
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.-
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la Mitja lluna s'amaga.
Lo somni del Rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i mes ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa,
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí de tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols lli diu eixa paraula:
-Preguem. Que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.-

Comentari

El Pi de les tres branques, o com Verdaguer es rellegia.

El pi de les tres branques és una de les poesies patriòtiques de Verdaguer més llegides i celebrades. Llegida i celebrada per ell mateix. Sí, molts poetes s'han rellegit i autocomentat els propis versos. És el cas de Verdaguer i d'aquesta poesia. La va compondre l'any 1887 després de recórrer el Berguedà. La va publicar l'any següent a Barcelona en revista i la va incloure a primera fila del llibre Pàtria, però deu anys més tard, el 1897, la va publicar i actualitzar en un opuscle amb comentaris on es llegeixen afirmacions com aquestes:

El pi de les tres branques, aquella magnífica meravella de la naturalesa, és el símbol vivent i misteriós del reialme de Don Jaume, arbre gegant de tres branques, que es diuen Catalunya, Mallorca i València. 
És avui encara el símbol immusteïble de nostra llengua catalana, en los tres sobredits regnes parlada i, gràcies a Déu, cada dia més volguda i millor conreada. 
Avui que el simbolisme està de moda i té escola oberta en els grans centres, per què els veritables aimadors de nostra terra, per què els catalanistes no l'han pres per sagrada divisa? El cel no fa les coses endebades i menys coses tan belles, harmonioses i significatives.

Això era l'any 1897, quan Verdaguer, “calumniat” i “perseguit”,  escrivia les desafiants cartes En defensa pròpia i resistia heroicament un setge que fins i tot li negava la capacitat de poeta. Però cinc anys més tard encara tornaria als seus versos de «l'arbre sagrat de la pàtria» i, just un any abans de morir, el juny de 1901, en el Discurs del Certamen Literari de Berga tornava a invocar els seus propis dos versos afortunats: 

Preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la Pàtria,

alhora que convocava els catalans a l'alegria, perquè la nostra pàtria té un símbol gloriós i digne d'ella i perquè com tots sabeu, darrerament, en l'Assemblea de Terrassa, sos generosos amos n'han feta voluntària oferta a la Unió Catalanista. Alegrau-vos-en, catalans de França i d'Espanya. Gaudiu-vos-en fills d'Ausiàs March i de Ramon Llull.

No sona això d''”assemblea” i d'”unió catalanista”? Llegir avui com Verdaguer, llegint-se, sentia en els propis versos el creixement de la força simbòlica del Pi de les tres branques és més que una simple lectura o relectura del símbol que ell mateix havia creat per a referir-se a la llengua catalana i als seus territoris. Era a començaments del segle XX i la Unió Catalanista  reunia les assemblees que acabarien trobant-se en el moviment de Solidaritat Catalana, el primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional català. 

Avui, el 2014, en impacient espera i ardorosa esperança, a més d'un alliçonador exercici d'Història, és un goig llegir El pi de les tres branques com el rellegia el seu propi autor. En els temps que l'Assemblea Nacional Catalana, ACN, ha plantat a Folgueroles un plançó d'aquell mateix pi simbòlic, els catalans sentim créixer la força del símbol: la plenitud política de la pàtria, esdevinguda un Estat de la Unió Europea.