Maduixes i móres

01.02.2010

Qui es fa ovella lo llop se la menja. 

Alerta, muntanyeses, 
les que teniu los llavis 
de color de maduixa, 
de gust de sucre candi. 
Alerta, que altrament 
molt serà que no es tastin 
i molt serà si es tasten 
que aprés no facen fàstic. 

Si n'era una dozella 
bella com cap n'hi hagi: v
ermelleta de galtes, 
encisadora casi, 
que tot venent maduixes 
ne rodava pel barri; 
tot rodant per la vila 
un senyor va parlar_li: 
-Me'n donaries una 
per eix anell de sàfir? 
-Portau-vos-les-en totes 
mentres una n'hi hagi. -
No m'agraden d'aqueixes,
oh ramellet de dàtils; 
una altra jo en voldria 
que més que totes valgui 
per purpurada i fresca: 
la que dus en tos llavis. 
-Massa el vinent diumenge 
me renyarà el vicari 
quan al peu de la reixa 
mes cosetes li esgrani.- 
Aixís li va respondre 
al dolent perdulari, 
mes la mar famolenca 
i la barqueta fràgil, 
que fa de mal exir-ne, 
que fa de bon negar-s'hi, 
amb festes i més festes 
pregant-la sens cansaci, 
fent-li veure la joia 
i de guanyar lo fàcil, 
lo llavi de maduixa 
pogué petonejar-li. 

Al vespre, tot tonrnant-se'n 
a casa de sos avis, 
aixís deia, bevent 
baix a la font dels sàlics: 
-Qui em fa petjar espines, 
rosegar naps i àpits, 
i rodar nit i dia 
per rostos i calvaris, 
si el jove de més garbo 
d'aquell bosc de palacis 
de joies té per dar-me 
umplerts cofres i armaris? 
Jo hi tornaré a la vila 
per a sempre quedar-m'hi... 
Mes ai!, estic que móres 
se m'han tornat los llavis 
quan aquí de maduixes 
solia el tint mirar-m'hi 
als matins, d'aigua fresca 
venint a umplir los càntirs. 
Ai! Que m'ha emmetzinada 
lo petó d'aquell gànguil; 
ai! Que sa negra boca 
m'ha comanat son hàlit. 
Tossol que em veres nàixer, 
casinyot de mos avis, 
perdonau-me, ai! Aqueixa 
que ha sigut un desvari; 
perdonau que altra volta 
quan de deixar-vos parli, 
serà que al cel ne volo 
dels angelets i màrtirs.-