Navegant

01.09.2025

Veni in altitudinem maris,
tempestas demersit me.

Salm 68, 3

I

Quan jo anava per la mar,
de Barcelona a l’Havana,
de l’huracà rufalós
bé en sentia de cops d’ala.
Mes lo que em feia patir
era el mal de l’enyorança,
al veure’m tants dies lluny
de la terra catalana,
i li deia al mariner
que vetlla dalt de la gàbia:
–Mariner, bon mariner,
tu que tens los ulls de l’àliga,
no veuries verdejar
les riberes de la pàtria?–

II

Ara no vaig per la mar,
aquella sols era d’aigua,
la de la vida és pitjor
puix és de fel i de llàgrimes.
Les marors són més cruels,
són més feres les zumzades,
quan me tiren per damunt
rodoladisses muntanyes;
a no dar-me Déu la mà
m’haurien fet de fossana.
Encara en veig venir més,
la tempesta no s’acaba,
ja decau mon esperit,
ja bransoleja ma barca!
Orenetes que pel cel
aixecau tant la volada,
no les veieu verdejar
les riberes de la Pàtria?—