Per què canten les mares?

01.04.2019

En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.

Canta una hermosa cançó,
la de l'Infant i la Dida,
tot abraçant l'infantó,
que les llàgrimes oblida.

Son espòs està ferit
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.

De flassades i llençols
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols,
que empenyaran, si no venen.

Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s'ha d'encendre més,
lo fogó també s'empenya.

L'infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.

–Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?

De tant com a casa he vist,
joies, mobles i moneda,
sols la Creu de Jesucrist,
tan sols la Creu nos ne queda.

Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia,
jo me'n vaig cap al fossar
i, ai!, hi vaig amb companyia.

I nostre fill, què farà,
tot solet, sens pare i mare?
Per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l'empare?

I tu cantes? Valga'm Déu!
Vols que ma pena s'ignore?
Per què cantes, amor meu?
–Perquè el nostre fill no plore.–