«Pròleg», Al Cel

01.08.2015

[...]

     No sé quin atractiu té per les criatures lo voliol, aquella cuqueta rodona  i vermella que es posa en los lliris, i més encara en les mates de boix, sobretot en les altes muntanyes.
[...]

Quan jo era petit, a dotzenes de vegades, amb los altres nois, los anàvem a caçar entre els lliris de l'hort, [...]. Quan sortosament ne trobàvem un, nos lo posàvem joiosos a la mà, que ell amb peu llest s'afanyava a recórrer, tantost a la dreta, tantost a l'esquerra, tantost de part damunt a la cara de la mà, tantost de part de sota. Posàvem la mà de dits cap a terra, i ell seguia caminant, caminant; la cloíem, i ell, a les fosques, trescava sense parar un punt. Quant coneixíem que es cansava de fer anar sos peus de mosca, posàvem la mà de dits enlaire, i ell, cercant un repeu per prendre volada, se'n pujava amunt, amunt, amunt sempre.
[...]

«Voliol, voliol, ensenya'ns el camí del Cel».