Entre el desvari i la raó

29.06.2016

Actualitat

No ens consta que el gran poeta i literat alemany Heinrich Heine (1798-1856) hagués posat mai els peus sobre terra catalana, però si en algun dels seus viatges hagués visitat l’ermita de la Damunt i el paisatge que l’envolta hauríem pogut dir amb ell: “La gran simplicitat de la natura, tal com aquí m’envolta, m’amanseix i m’enalteix alhora, molt més que cap altre lloc majestuós”. Es clar que ell ho deia “davant d’un mar immens, onejant“, però aquí els mars són els camps de blat i els verds balancejats pel vent.

La ironia de molts dels seus escrits haurien harmonitzat plenament amb l’esperit desvariejant d’aquest lloc. Les primeres notícies documentals són del segle XIII. L’estructura actual és d’unes centúries posteriors. Quantes històries, doncs, resten ocultes en aquestes pedres…Reals o inventades, sovint, però, són aquells relats màgics o visionaris els que adquireixen una sensació de versemblança més punyent. Fou aquí on Verdaguer es féu poeta, en un episodi relatat per ell mateix. Si Heine s’hagués pogut deslliurar de la malaltia que l’obligà a fer llit en els seus darrers anys de vida, hauria pogut anotar en un dels seus diaris o Quadres de viatges: “En una ermita catalana, dalt d’un turonet, un marrec, acompanyat de la seva mare, mira extasiat l’horitzó: a baix, la plana de Vic, i més enllà el Montseny, el Pedraforca, els Pirineus… I darrera de totes les muntanyes, el buit, el no-res”.

Avui a la bellesa del paisatge s’hi ha afegit un element menys amable i més pertorbador: la MAT passa a pocs metres d’aquí. Així que l’entorn ja no sembla tan idíl·lic. O potser sí.

Al costat de l’ermita hi ha un jardí petitonet però exquisit. Una col·lecció de plantes i de flors, cadascuna identificada amb el seu nom i ordenades alfabèticament, que el poeta folguerolenc descriu a Brins d’espígol. Un exemplar d’aquest llibre dorm en una bústia perquè qui s’hi apropi el pugui llegir. Un dels poemes, “Àlber”, comença així:

Mirau-la com tremola,
la fulla de l’alba:
de part d’amunt negrenca,
de sota blanca.
Tal és la vida:
porta en ses dues cares
la nit i el dia.

Les formes, els colors i les olors de blauets, heures, xicoires, campanetes o poliols s’emporten els records, quedem com encantats. La seva presència crea un cadenat imaginari que encercla el jardinet; una sensació, tanmateix, de llibertat. L’aigua davalla per un sòl assedegat, malgrat les pluges de maig.

Enguany he pujat a les Flors amb en Biel Barnils. En Biel és un dels seus organitzadors i qui exercirà de mestre de cerimònia. Ell ja és un veterà dels recitals poètics que proliferen per totes bandes ( i més n’hi haguessin!). Abans, però, visitem la Font Trobada, un paratge bell i tranquil, on, ja fa uns anys, en Perejaume hi realitzà una intervenció que consistí en alterar el torrent que passa per la població per tal que pogués representar la signatura de Verdaguer. Arran de terra, però, això no es percep.“Verdaguer té una obra tan gran, rica i complexa que només es pot copsar des de l’aire”. M’ho diu, poc després, ja a la Damunt, la Carme Torrents, directora de la Fundació Jacint Verdaguer. Sí, és bonica aquesta interpretació. El caràcter entre terrenal i místic del poeta sembla confirmar aquesta asseveració. Aixeco el cap i veig com els arbres que ens envolten comencen a giravoltar: àlbers, roures, acàcies, un negundo i les alzines, sota de les quals ja s’ha instal·lat l’escenari. Els músics comencen a assajar. Els seus noms: Jordi Rallo, Hug Vilamala i Sébastien Roueche.

Arriben les poetes convidades que recitaran alguns dels seus poemes en la primera part de l’acte: Àngels Gregori, Maria Cabrera i Maria Sevilla. Però hi ha molts altres poetes i escriptors vinguts d’arreu, alguns dels quals també llegiran textos. D’acord, no tinc proves, però no fóra agosarat afirmar que la densitat major de poetes de l’Europa Occidental (i potser del món sencer) es troba en aquests moments a Folgueroles: Anna Miralpeix, Montse Caralt, Núria Armengol, Jaume Coll, Ramon Boixeda, David Tona, Gabriel Salvans, Cristina Casas, Manel Castromil, Josep Casadesús (K100), Salvador Giralt… Oblido altres noms, ho sé, però ja em perdonaran. Ah, sí, tot i que no és exactament un poeta coincideixo amb en Cinto Torrents. Aquest any no ens llegirà cap text. I és que va deixar el llistó molt alt en una edició anterior: tothom encara recorda quan va recitar uns versos dalt d’un cavall!

En Salvador em confessa gairebé un secret, si se’n pot dir així: passats els trenta anys començà a escriure febrilment, especialment poesia. Fou gairebé com una il·luminació. Es trobava a Banyoles, era un dia de primavera de 1985. Només recorda haver tingut una visió impactant d’alguna cosa brillant, durant la vigília, una experiència semblant al samadhi, em diu, però no me’n sap dir res més…Mentre m’ho explica, uns quants poetes fan una becaina ajaguts a l’herba. Sí, sembla que dormen. Cal estar en forma pel recital.

M’ha commogut una rosella solitària enmig del camp de blat. Un vestigi d’una altra època. Potser en faig un gra massa, però simpatitzo amb aquelles coses belles i resistents que trenquen amb una certa uniformitat, què hi farem… En Xevi Pujol, entusiasta de la literatura alemanya, em parla dels poetes romàntics. Un dia voldria fer una tertúlia poètica dedicada a Hölderlin.

Un mallorquí de Porreres, en Mateu, estudiant de filosofia, llança una mirada cap al pensament medieval. Qui era aquell pensador que va parlar sobre la llum, gairebé en termes matemàtics i de física experimental? Robert Grosseteste? Sí, potser era ell… A la segona part ens llegirà un poema d’un dels seus paisans més insignes: Miquel Àngel Riera. “A Mallorca hi ha més gent que escriu que no lectors”, em diu. Em parla també de Llull i de Rosselló-Pòrcel, que morí a pocs quilòmetres d’aquí, al sanatori del Brull.

Reneix un altre tema que s’havia encetat prèviament: la bellesa i la poesia en la ciència. Allò que no sabem encara continua predominant en la cosmologia, per exemple, tot i que cada vegada menys; el no-res de què parlava Verdaguer o simplement per què no sabem mirar prou bé?

L’Adrià Aparicio i la Maria Isern, del col·lectiu Cicuta Audiovisuals, han fet de nou el vídeo de presentació de les Flors. L’any passat ja van enlluernar. Enguany s’han superat, a més, des d’un punt de vista tècnic, amb la utilització d’una càmera de més qualitat.

La Maria Sevilla, “poeta punk” com la va qualificar en David Castillo, voldria aprimar la distància que existeix entre cultura popular i elitista. Els seus referents són múltiples i van més enllà de la literatura. Haneke, per exemple. La seva poesia sacseja, pren una actitud radical, combativa. La de la Maria Cabrera, emociona. La seva veu corprèn.

A l’inici de l’acte, en Biel ha volgut homenatjar, amb una breu però intensa performance, el recentment desaparegut Carles Hac Mor, “pare poètic” per a moltes de les veus actuals.

La música no deixa de sonar, adaptant-se admirablement a les paraules i al to d’uns textos d’allò més diversos. L’humor més delirant el posa en Salvador Giralt, acompanyat d’un cor triat especialment per l’ocasió. Una ràfega de vent que sembla que no s’acabi mai ens fa la guitza, però poc després que amaini, l’acte es dóna per finalitzat. Tothom que volia recitar o llegir ho ha pogut fer. A l’horabaixa, les notes, ja sense les paraules, enfilen els darrers ritmes, mentre la gent va tocant el dos de mica en mica. L’any que ve, més.

Com Verdaguer, molts hauran trobat en aquest paratge, davant del mar o en una habitació fosca la seva primera inspiració; el principi, potser, d’una gran amistat, com deia aquell el nom del qual ara no recordo.
                                                               David Serrador Ballester.

Entre el desvari i la raó