Un retrat de Jacint Verdaguer que torna a Folgueroles

31.10.2016

Actualitat

El dia 7 d’octubre del 2016 la Comunitat de Jesús, un col·lectiu cristià fundat per Pere Vilaplana (1932-1983) que té la seu de l’entitat al carrer Joan Blanques, 10 del barri de Gràcia de Barcelona, va cedir a la Fundació Verdaguer de Folgueroles un valuós retrat del poeta, provinent de l’herència del senyor Miquel Saperas (1898-1978), oncle de Pere Vilaplana.

És una pintura a l’oli del famós retratista valencià Víctor Moya Calvo, del qual la crítica destaca la lluminositat d’estil que recorda Sorolla. L’oli recrea la imatge de Verdaguer a partir d’un fotografia de Rovira que mostra un primer pla del poeta a l’edat de 27 anys quan era vicari a Vinyoles d’Orís i va tenir els primers símptomes de tuberculosi. L’obra la devem a un encàrrec que Miquel Saperas va fer l’any 1965 a Victor Moya, per la qual en va pagar 20.000 pessetes.
La relació de Saperas amb Folgueroles s’explica perquè en provenia la seva esposa Ramona Puntí i Soler. El matrimoni passaven aquí els estius, primer al carrer de la Font (a can Jordi) i més tard al carrer Nou, on la biblioteca de la casa exhibia l’oli esmentat. El quadre, un cop mort Miquel Saperas l’any 1978 va ser heretat per Pere Vilaplana i Puntí, el seu nebot, i a partir de la mort d’aquest, l’any 1983, va quedar en mans de la Comunitat de Jesús. Més de vint anys després, gràcies a les gestions de Joan Vilamala amb Josep Calvet, en representació de la comunitat, la peça ens ha estat cedida generosament enguany, que festegem amb goig els 50 anys de la fundació de la Casa Museu. Grans mercès!, que diria Verdaguer. 

MIQUEL SAPERAS AUBI (1898-1978)
Poeta, assagista, dramaturg, crític d’art, bibliòfil, cronista i biògraf d’artistes i músics, va néixer a Barcelona, al n. 7 de la plaça de la Virreina el dia 4 de maig de 1898. Era fill de Josep Saperas Vidal, jornaler de Constantí, i de Maria Aubi Cabré, de Mont-roig del Camp.
Estudià al col·legi dels germans de Lasalle i de ben jove escrivia en revistes del barri de Gràcia d’on era membre actiu de l’associació dels Lluïsos de Gràcia. L’any 1916 quan tenia 18 anys va ser premiat als Jocs Florals de Reus i aviat publicà el primer dels seus molts llibres Poesia (1920). Els anys 1929 i 1934 va ser premiat als Jocs Florals de Barcelona.
Es casà amb Ramona Puntí l’any 1919, filla de Josep Puntí i Rifà, oriünd de Folgueroles, que tenia un hostal al carrer Joan Blanques, 10.
Saperas entre 1921 i 1923 va dirigir la revista «La Veu Gracienca» i «L’Idea: revista d’arts.» (1920-1921). Va treballar de comptable en diverses empreses del ram del tèxtil i va ser director comercial de “Guillermo Raebel, S.A”.
Entre les seves amistats destaquen Jaume Rosquellas Alessan, poeta i dramaturg, gracienc com ell, president l’any 1931 de Ràdio Associació de Catalunya, Joan Oller i Rabassa, Opisso, Octavi Saltor, de qui es guarda la correspondència des dels anys 20 del segle passat i, entre altres, també mantenia amistat amb Guillermo Fernández Shaw (traductor d’algunes obres seves al castellà), Artur Llopis, Miquel Dolç, etc.
Amant de fer tertúlia, fins i tot en temps difícils, a casa seva, al n. 29 del carrer Taver, se celebraven vetllades poètiques i musicals, una cada mes, en què assitien de 20 a 30 persones. Els germans Oslé, Miquel i Llucià, n’eren assidus. (Miquel Oslé és l’autor de l’escultura de Verdaguer del parc del Retiro de Madrid). Fou secretari de l’Orfeó Català de 1949 fins a 1967.
Va estar estretament vinculat a Folgueroles per lligams familiars on habitava primer al xalet del Sol, al carrer de la Font i més tard a la casa del carrer Nou, n. 40, la casa que llueix a la façana una ceràmica de rajoles amb la imatge de la Mare de Déu de la Damunt obra de Josep Guardiola i Bonet. Membre de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona (té algunes obres seves com ara Simfonia de Nadal enquadernades per Emili Brugalla), la seva biblioteca tant la de Folgueroles com la de Barcelona era esplèndida i farcida d’obres d’art.
Els darrers anys, acostumava a passar tots els estius i molts caps de setmana a Folgueroles. Va ser soci fundador d’Amics de Verdaguer (1964) a casa del qual se celebraren les primeres reunions de la junta. Gràcies a la seva insistència i perícia va aconseguir, del governador civil de l’època, Tomás Garicano Goñi, l’aprovació dels estatuts de l’entitat l’any 1967, en ple franquisme, amb la qual cosa Amics de Verdaguer va ser una de les primeres entitats civils legalitzades.
       Poeta prolífic i sentimental publicà: Poesies (1920) L’espiga (1921), Pietat (1933), Paisatges (1937), Poemes d’Itàlia (1939), Cançons (1939), Llantió d’argent  (1947), Circ (1947) Un brot de farigola, una cançó, un amic... (1971) Gropada arreu...Albors... (1976) A més de llibres en prosa, lírics, d’assaigs o d’història com: Breviari d’amor (1937) Breviari de dolor (1946), La petita història de la meva biblioteca (1961), El meu llibre de l’Orfeó Català (1962), El Mestre Enric Morera (1969), Encara assaig (1971), Cinc compositors catalans (1975) ... i teatre: Les ànimes romàntiques (1919), Carles de Viana (1938). És autor també de la lletra d’una sardana titulada Folgueroles, que musicada per Pere Vallribera fou premiada en el Primer Certamen de Sardanes cantades de Ràdio Barcelona, l’any 1973 . Va morir a Barcelona l’any 1978.

Víctor Moya i Calvo, (València,1890 – Barcelona, 1972). Estudià a València a l’Acadèmia de Sant Carles de la qual n’acabà essent membre. Deixeble de Josep Mongrell, obtingué una beca de la Diputació per estudiar a Roma. L’any 1918 es traslladà a Barcelona on es dedicà a pintar paisatges. Gran part de la seva obra és a Amèrica on va viure uns anys. Bon miniaturista i pintor, influït per Sorolla. És un dels millors retratistes del seu temps. ( Va pintar la galeria de presidents de la diputació provincial de Barcelona).
Va exposar moltes vegades a Barcelona. L’any 1918, en què es va fer conèixer a la Sala Parés, i anys després a Galeries Laietanes (1926, 1927), Sala Barcino ( 1931, 1932, 1934, 1935). Va ser en aquests anys que Miquel Saperas va començar a tractar-lo, i ja en plena guerra incivil li va dedicar aquest poema que enalteix el seu art enfront de la tragèdia i el pas del temps:

L’HOME
Reci i auster, senzill i aristocràtic,
amb un hai kai als ulls, com un crepuscle d’or.
Molt europeu amb ribets d’asiàtic,
i la ironia pessigant-li el cor.

L’ARTISTA
El blau, el rosa, el blanc, ajup a la paleta,
i en pasta carn de llum, clavell que vol i dol.
És un poeta
que es baralla amb el sol!

L’HOME ENCARA
Ironia, o tragèdia? Res no importa.
El numen resta, si la vida és breu.
Tragèdia, o bé ironia? Res no importa.
En la follia d’una angoixa morta
les ha vençudes, com un déu.

27 novembre, 1938 

El poema es troba reproduir en el programa de mà de la festa d’homenatge que Miquel Saperas va organitzar el 15 de gener de l’any 1960 a Víctor Moya, a Guillermo Fernández Shaw i a Valentín Moragas Roger, que es va celebrar a la cafeteria Oro del Rihn de Barcelona.
Guillermo Fernández Shaw (Madrid 1893- Madrid 1965) llibretista de sarsuela espanyol havia traduït al castellà dos llibres de poemes de Miquel Saperas: Cançons i Poemes d’Itàlia.
Valentí Moragas Roger (Barcelona, 1902 - Barcelona,1970) va ser un escriptor, periodista i comediògraf català. Va escriure en castellà i català.

                                                                           
                                                                                                                                                                   Joan Vilamala, hivern del 2016

 

 

Foto del quadre de Víctor Moya a Verdaguer